“Olvida / todas esas palabras / sobre la valentía / o la longevidad. /
Todos esos filósofos. / Una vez muertos, / no hay término medio. / O al revés,
si quieres: / una vez muertos, todo / es una equidistancia con respecto / a
nada”.

Natxo Vidal (Monòver, 1978) és professor de música.
Ha publicat el llibre de relats Stravinsky en el Birdland (2018).
Ha col·laborat amb les revistes d’art i literatura El coloquio de los perros o La Galla Ciencia, i part del seu treball apareix a més en
altres revistes, fòrums i fanzines. Forma part de l’antologia de relat breu
Setmana de proves (2009) i ha recitat els seus textos a Múrcia, Alacant,
Almeria, Cartagena, Madrid, València, Albacete o Nova York, entre altres llocs.
Actualment és professor de trombó en el Conservatori de Música de Múrcia.

Els seus poemaris publicats són: Atrás no es ningún sitio (Accésit en el VI Premi de Poesía
Dionisia García, 2006); Sal en los ojos (Finalista en els Premis
de la Crítica Valenciana 2013); La niña que jugaba a la pelota con los
dinosaurios (2013); Ícaros desorientados (2015); Mi
parte de la pólvora (2018); Así termina (2020) y XL
(2021).

En els records sempre hi ha una cosa irreal, una ficció que dialoga amb la realitat i es converteix en una certa sota els paràmetres del nostre propi batec. Un jo que juga a conéixer-se i es desxifra a través de la memòria i les seues contradiccions. El temps, les vivències, els eixos emocionals creen el present i es transfiguren per a convertir-se en objecte narratiu. Des d’aquesta perspectiva, XL (La Lletja Burgesia Edicions, 2021) transcorre com un llarg poema que repassa les experiències des del poder dels símbols i la màgia del llenguatge.

“El sol rompía la mañana, / cada día, / igual que una promesa de raíces, / de frutos escondidos y lejanos / aún / bajo la tierra fría / rompe la primavera, / y el alba / dejaba / sobre las telarañas lágrimas / de plata, / solo para mí. / Solo para que yo, / abierto, / traspasado de luz, / pequeño todavía, / pueda jurar que nunca he vuelto a ver, / jamás, / un espectáculo / así / de hermoso”.

La nostàlgia dels xicotets detalls que Natxo converteix en transcendents, la sonoritat i totes les aromes que emanen dels versos, ens acosten a un paisatge de clima íntim, de distàncies curtes. El poeta discorre entre oposats que semblen estimar-se entre si i modelen els elements. El bé i el mal, la llum i la foscor, les certeses (poques) i les incerteses, el tot i el no-res… donen sentit a l’existència i es converteixen en pedra angular del subjecte poètic, de l’acte mateix de l’escriptura.

“De modo que el diablo siembra sobre la misma tierra / por la que luego picotean los gorriones, pastan las cabras / o ponen sus huevos las arañas, y así el diablo va / de aquí para allá, escampando su mal por todo el mundo / y sabe más el diablo por viejo que por diablo / y luego todo son lamenta- / ciones / ora- / ciones / y yo le pregunté a mi padre si tenía miedo a morirse”.

La bellesa tèbia es trena amb ombres plenes d’innocència i tradició. D’aquesta manera, Vidal potencia un efecte carambola entre el terrenal i l’elevat, entre l’esperit i la realitat vertiginosa i freda a la qual s’enfronta. Mitjançant aquesta alternança, flueix un fil conductor que ens deixa perplexos davant la fe i els seus limítrofs, davant l’observació dramàtica dels costums.

“Como una religión / Si marzo no ha pasado, / no hables mal de lo sembrado / posible e iniciática. / Por San Pedro, saca el ajo y planta el puerro / Igual que un dios sencillo / Siembra perejil en mayo / y tendrás para todo el año / hecho de esparto vigoroso y firme: / El garbanzo, agua al nacer y al cocer / el orden impasible de los días…”.

La ideologia aliena, la religió-llosa, la fe que esclafa i les casualitats van definint un entorn social que posa en relleu la fragilitat del poeta enfront de l’automatisme que li envolta. La poesia, el dolor, la felicitat, la innocència, al costat d’altres conceptes abstractes, formen una manera de sentir que arrapa el cor, una mirada no perceptible per als ulls més prosaics.

“ElcuerpodeCristoAménlapazseacontigo / Aquella voz atravesando el aire / PodéisirenpazdemosgraciasaDios / igual que la garganta / los trozos de cristal de un vaso roto. / Adiós / Los niños bien. / Hasta la próxima semana. Da / recuerdos. / De lejos, / todos los hombres son el mismo hombre. / Todos los cuerpos son el mismo cuerpo”.

L’Amor, en majúscules, es precipita sobre el món, sobre la pell, sobre els pensaments. Ja no existeix por que no es puga superar, ni soledat insalvable. El meridià vital es defineix i adquireix el poder màgic de les paraules:

“Ella me quiere y yo la quiero a ella. / Parece poco pero créeme: / la vida, he dicho, / el tacto incomparable de su piel / sobre la mía, / el viento y su canción / de día repetido, / uno tras otro iguales, / ese montón de conexiones químicas / son más / de lo que un hombre como yo merece. / Un hombre sin memoria, / solo, / perdido / en / un páramo de leche”.

Davant el temps com a teló de fons, Natxo Vidal, en XL, commemora els seus quaranta anys de vida. Ens deixa mirar entre les escletxes de la seua biografia, amb l’honestedat d’un corredor de fons, per a fer-nos veure que tot és susceptiblement poètic. Ens presenta a John Lepperman i ens guia pels conceptes físics de la veritat, des del principi, amb la certesa de la mort. El poema naix “en el centro de un círculo de fuego”i ens deixa un inventari emocionant en passar les fulles del calendari, “aún y todavía”.. Salut, benvolgut amic. Llegim.