“El primer lanzamiento / no la asustó, / ni aquella sucesión / de flechas flameantes / que apuntalaron y alumbraron / sus cráteres con vivos colores. / Ramales, / despliegue de palmas, / estirpe de abejas a la deriva”.

Ada Soriano (Orihuela, 1963) s’ha sentit atreta per la literatura i la música des de sempre, especialment per la poesia. De xiqueta es refugiava en els llibres i somiava amb altres llocs, viatjava a altres èpoques, començava a germanar-se amb les paraules d’escriptors que ja començava a admirar. Als 21 anys, es va integrar en la revista de creació literària Empireuma (editada fins a 2015), de la qual va ser redactora i codirectora al costat d’altres poetes. Així mateix, en 1991, va ser membre fundador de la revista sociocultural La Llucana.

Ha publicat relats i poemes en diverses revistes nacionals i internacionals com El card de bronze, Llunes de paper, Neu i llot, Quaderns del matemàtic, Opticks, Llicència Poètica i Àgora. També ha aparegut en multitud d’antologies i ha participat en nombrosos recitals de poesia. Actualment col·labora amb ressenyes i entrevistes en els mitjans digitals Mundiario, Frutos del Tiempo, El Cuaderno y Las nueve musas. Recentment ha publicat el llibre d’entrevistes literàries No dejemos de hablar. Entrevistas a 19 poetas  (2019) i ha col·laborat, al costat de José Luis Zerón, José Manuel Ramón i José María Piñeiro, en l’edició del llibre El corazón del claroscuro. Poesía reunida, del poeta Miguel Ruiz Martínez (2019).

En poesia, ha publicat dues plaquetes: Anúteba (1987) y Alimentando lluvias (2000), i sis llibres: Luna esplendente o sol que no se oculta (1993); Como abrir una puerta que da al mar (2000); Poemas de amor (2010); Principio y fin de la soledad (2011); Cruzar el cielo (2016) y Dondequiera que vague el día (2018).

Ada Soriano és una dona terra, una dona subterrània que recorre el seu món a través de la poesia. La naturalesa es llisca en els seus dits i es posa en cada vers per a donar vida a tot el sensible, per a recrear un paisatge ple de símbols que desperten el costat cognitiu i la percepció de tot allò que no és fàcil d’advertir.

“En el camino enjambrado / prende una llama. / Me pierdo en esta tierra / de árboles preñados / -corolas / bajo el rubor del cielo- / y me oculto en la espesura / de sus entrañas / para ser sustancia que abastece, / savia que renueva. / Oh flores aéreas. / Oh fruto del futuro”.

Dondequiera que vague el día (Ed. Ars Poètica), és un viatge interior i sublim; un recorregut per diferents estadis de l’emocionalitat de l’autora que desemboquen en la figura triangular de la dona com a font creadora de vida, com a origen i destinació, com a força capaç de transmutar el que li envolta. Així, filla, mare i terra formen un tot que degota al llarg del temps i reclama els seus espais.

“Así, / recostada, / soy parte de una explosión / que brota de la tierra. / Surcos, / grietas fecundas / con punta de lanza, / dardo que abrasa. / Así, / tendida, / soy miembro de una hermandad. / No somos tan diferentes. / También yo soy tallo, / cáliz, / caro perfume”.

La bellesa i la tendresa es mostren amb un vel metafòric ple d’erotisme i imatges plenes de cremor. Els amants i la commoció de les trobades amoroses donen forma a la vida, però també a l’espiritualitat i al sagrat. Una elevació que arriba a mostrar la mística apassionada de l’autora i el rerefons emocionat de la seua poètica.

“Aquella noche, / bajo la mirada impasible / de la luna creciente, / se entregaron como ave / que acude a su nido. / Colisión de caderas / y dinámica de fluidos / mientras de sus bocas emergía / una pulsión de alientos, / la innecesaria vocalización”.

La llum, el sol i la lluna són figures constants que ens porten al poder omniscient de la bellesa; a l’observació i al reconeixement que tot és fugaç. La celebració naix de les entranyes, es desplega en la interpretació del femení com un diví espill en el qual mirar-se per a dir-se la veritat.

“Ese empeño en rondar / a la gloriosa Amaterasu / con su deslumbrante aureola / de rayos lacerantes / para sentir un vuelo abrasador / de mariposas por dentro. / En el jardín umbrío, / junto a los blancos claveles, / la reverencia de un ramo de lilas / desde su fondo de piedra / y ese empeño en deshojar / el alma de la rosa”.

La fascinació que entra pels sentits ens fa bussejar per les interioritats de la poeta, per les pors que es revelen i ens consciencien sobre qui som i quines són les nostres experiències. Ens acostem així, a través d’un cert surrealisme, a un estat de reflexió que obri les portes de la sentimentalitat.

“Hasta aquí llega el rumor / de un trote que estremece / como estruendo de tormenta. / Inmersa en un miedo ancestral, / soy consciente de esta invasión: / una carrera desenfrenada, / un concierto improvisado / de cuerpos desnudos que galopan / a toda prisa y sin mirarme. / Me uno al movimiento de sus crines / que bajo la cálida luz de las farolas / parecen de fuego”.

Ada Soriano ens acosta a un enigmàtic intimisme, fa que la llum es condense després de les paraules amb la naturalitat de qui veu eixir el sol i bressola els seus ulls davant la bellesa que li ofereix el món. Deslliga el desig i el transforma en llenguatge, en elevació carnal i gaubança. “Es cierto que la lluvia resplandece / al tiempo del relámpago”, per això la seua veu és també col·lectiva i té aqueixa força còsmica que ens uneix: “Oh vientres maternales / que danzáis cerca de los arroyos. / No permitid que el hombre / os arrebate vuestro brillo. / No os rindáis ante la luz / impostada de las ciudades”. Entrem en aquest hivernacle, en està cúspide envoltada per alts precipicis. Llegim.