“En aquel instante de calma profunda / hablaba con el silencio sobre planes de futuro. / Una breve oscuridad tomaba el espacio / desprendiendo las horas de todo bagaje. // No le inquietaba el reflejo de sueños / amortajados por pecados capitales, / al alejarse almas desnudas / como regueros de palpitantes ilusiones… / No hay espacio tiempo en su íntima imagen”.

Helena Vilella Bas (Elx, 1971) escriu versos des d’edat primerenca i ha compaginat sempre l’escriptura amb els seus estudis, el seu treball i la seua maternitat. Entre 1994 i 1998 va escriure sota el pseudònim de Koroa Batekin, paraules que pertanyen a un poema de Gabriel Aresti, “Nire Izena”, i que representa el seu ser essencial. Com a activista cultural, ha organitzat nombrosos recitals, tertúlies i trobades poètiques. En 2019 va entrar a formar part del programa radiofònic “Connectats en la nit”. També ha col·laborat en nombrosos cicles i activitats en el seu afany per difondre la poesia. Fins hui, els seus poemaris publicats són: La carta de la luna (Ediciones Azorín, 2015; 2019), Poemas encontrados (Editorial Ringo Rango, 2016; 2018), Cuaderno de viaje (Editorial Ringo Rango, 2017; 2018) y Posiblemente aire (Jmd Ediciones, 2018; 2021).

A vegades, una troba un motor de sanació i creixement en la poesia; una manera de cultivar-se i créixer a través del llenguatge. L’escriptura es converteix en un germen transformador on la maduració poètica i la personal es retroalimenten i creen un tot indestructible. I és així com Helena Vilella Bas es descobreix en Koroa Batekin, un nom que, lluny de ser un mer pseudònim, la identifica i la reforça en el seu discurs. Des del seu vers lliure, travessem un món reflexiu, íntim i particular en el qual els sentiments són la fibra transmisora.

“Se siente confusa. / Columpiándose entre nubes efervescentes / previene la inevitable caída. / Inquietante, desconfiada… / Siempre en picado, lejana, tardía. // Ama su tierra, aunque jamás fuese profeta en ella. / Pero ama más a su pluma y a la vez ella / adora aquello que sus ojos idolatran. / Catastróficamente escribe / más consonantes desquiciadas. // Se agolpan al encuentro / del diminuto regazo que las besa. / Las guardaría ordenadas eternamente, / pero en un frasco de cristal / acabarían por morir en agonizantes alaridos de pesar”.

Des de  La carta de la luna, l’autora mostra un univers ple de vibracions que donen suport a la seua cerca. En cada llibre, la seua visió romàntica personal, l’anhel i la necessitat de seguir cap avant evidencien el seu caràcter somiador. D’aquesta manera, a partir de l’ímpetu de l’adolescència, la trajectòria es consolida per a culminar en un Posiblemente aire molt més madur, fruit de la meditació i la pròpia investigació espiritual. Un diàleg que suma renaixements: mort i vida són un en l’ànima que sempre creix i vola una mica més lluny, una mica més alt, en l’intent de sobreviure i ser una mateixa.

“Una palabra trabada entre cuerdas vocales / copió cien veces con la punta de su rabia. / Negro reguero de culpa manchaba sin tinta / lo más arcano del abismo extraño. // Desbordada la impaciencia, / maldijo la infamia enfermiza. / Sonó un lamento contra el muro callado. / Anegó a la risa en la fúnebre mañana. // Nada que hacer puede el abatido cuerpo. / La verdad es una flecha que mata al instante. / Y se pregunta el talón irredento / qué hizo Aquiles para merecer fatal punzada”.

Marcada per la sensibilitat, la idea de perseguir els ideals es converteix en un trampolí que la impulsa amb esperança, amb l’hàlit de lluitar de manera incessant i reafirmar-se amb les paraules. Ací floreix Koroa Batekin, poeta incansable que uneix els dos vessants d’una mateixa identitat.

“A marcha cierta se distanció de la tierra, / que engendrada de esclavitud / le fusiló durante tantos años. // Hoy va cruzando este desierto. / Enjuga sus ojos y respira hondo. / Se aleja lento a paso seguro. // Atrás se desdibuja una ciudad reducida a cenizas. / Su cuerpo está agotado. El alma gozosa avanza / a la belleza de una promesa”.

El concepte de viatge sorgeix en la seua poètica com un generador de llum, com un exercici d’aprenentatge per a descobrir la nostra raó de ser i el nostre camí. En un procés d’obertura conscient, el destí es revela i tot apunta cap a un mateix lloc. Per això, cada poema ens transmet una vivència que ens cala d’amor i felicitat, malgrat el dolor. L’ací i l’ara ho impregnen tot i es filtren en l’acte d’escriure.

“Te despierta una inquebrantable serenidad / tras toneladas de historias vomitadas por la borda. / Has encontrado la brújula perdida / y el reloj parado late de nuevo. / La carta que te prohibiste leer hace tiempo has abierto. / Has mirado a los ojos al espectro / que ya no aterra a la niña que eras. / Has creído que el invierno es tan hermoso / como el resto de estaciones, / cuando se mira con el amor a la libertad verdadera. / Dicen que no existe, dicen que hay que buscarla, / pero anoche durmió a tu lado la felicidad / cuando juraste que ya nada sería imposible”.

A través del símbol de la papallona, Koroa Batekin (o Helena Vilella Bas), ens trasllada la fragilitat de l’ésser humà, la importància de la bellesa i aqueixa necessitat d’estendre les ales en el procés vital. En les seues obres, apareixen “paraules al vol”, micropoemes essencials que reflecteixen en estat pur les seues emocions i que, a vegades, són l’ànima d’altres poemes posteriors.

“Nada podrá desviar mi destino. / Los vientos me son favorables / y navego a buen rumbo. / Mi guía, un perpetuo faro / que se alza majestuoso ante mis asombrados ojos. / … Ya no puedo dejar de remar…”.

L’escriptura és llibertat, comunicació, una manera d’expressar tot el que envaeix les nostres profunditats; una manera de construir-nos i ser capaces d’intercanviar pensaments que van més enllà del to col·loquial. Helena Vilella Bas pren la naturalesa com a referència i ens obri el seu cor, ens envia missatges en una botella i ens convida a conéixer la seua illa interior. En el poema “Aunque el mar arda”, inclòs en Posiblemente aire, diu: “Si algún día se levantase toda una nación / en contra de mi reino / y ejércitos de guerreros por tierra, / mar y aire, extirpara de cuajo / mi tesoro de bajo tierra, / juro ante lo más sagrado / que no opondré resistencia alguna. / Yo ya gané la tierra prometida un buen día / y moriré cuando llegue mi hora, / fiel a mi verdad, a mi honor de mujer y de poeta”.  Tota una declaració d’intencions. Llegim.