“GLOSA: /Ocupado lector: / No temas / si no llegamos / a entendernos, / por ahora. / Y por estas / palabras tuyas, / nuestras, / aún menos. / Ni cotizan ni venden: / palabra.”

Antonio García Soler (El Real de Antas, Almería, 1961), professor de Literatura i de Llatí, ha vingut publicant a través de diversos mitjans literaris des de finals dels anys huitanta del passat segle. Inclòs en llibres o quaderns col·lectius, com a como Poesía Almeriense Actual (Almería, 1992) , Octubre (Murcia, 1997), El Laberinto de Ariadna, Diez años de poesía (Barcelona, 2008), 40+ 4 años de Tigres en el jardín (Sevilla, 2012) o en las antologies poétiques Donde no habite el olvido (Madrid, 2011) i Por un puñado de poemas (Ed. Playa de Ákaba, 2016). Va col·laborar especialment en les Trobades de Poetes D’Almeria de Oria, des de 1993 a 1999, i últimament ho ha fet en activitats literàries de l’Associació Cultural Argaria (Antas, Almeria). Ha sigut membre de la revista literària Àgora, Papeles de Arte Gramático (Múrcia) durant diversos anys. A partir del curs 2006-07 dirigeix en la Universitat Popular d’Almansa (Albacete) un taller d’escriptura creativa, des del qual ha format part en la coordinació de les Jornades literàries i del llibre-disc col·lectiu Una cançó un llavi, que integra música, fotografia i poemes, publicat en 2014. Ha participat com a autor en les Tertúlies literàries dialògiques, organitzades per l’Assessoria de Formació del Centre del Professorat de Cuevas-Olula (Almeria). El poemari Els altres dies recull una part del que ha escrit en les dues últimes dècades. Va ser publicat, en la seua primera edició, per l’Institut d’Estudis D’Almeria en 2013 i va obtindre aqueix mateix any el Premi Llibre d’Almeria, en la modalitat de poesia, atorgat pel Gremi de Llibreters d’aquesta província.

Antonio García Soler és un escriptor que fuig del concepte de poeta. Com en aquesta vida no es pot viure d’escriure poemes, ell prefereix que siguen els altres els que decidisquen i així evitar l’ús d’etiquetes per a definir-se. Sempre s’ha sentit fonamentalment lector, però la veritat és que en ell existeix aqueixa necessitat d’escriure, que quan sorgeix ja no es pot evitar per a tota la vida. Deia Borges que el fonamental és enorgullir-se, no tant del que escriu un, sinó de tot allò que ha llegit. I això és el que marca al nostre autor.

Quan era xiquet, va escoltar a un mestre seu recitar a Federico García Lorca, a Juan Ramón Jiménez, a Antonio Machado, entre molts altres, i va sentir que aqueixes paraules eren el germen per a començar a interessar-se per la poesia. Al principi tots som lectors, però en l’adolescència, o fins i tot en la pre-adolescència, sempre sorgeixen oportunitats per a escriure. Encara que no ho recorda amb exactitud, parla amb afecte d’un certamen literari on va fer una “espècie de novel·la”. D’ací va sorgir un “intento de poema”procurant imitar als autors que tant li agradaven. Després, més conscientment en la primera joventut, va començar a buscar la seua pròpia veu.

Comença poemes que mai acaba, escriu moltes versions possibles fins que dóna amb la clau que pretén. Els treballa durant mesos, fins i tot anys, i a partir d’un concepte bàsic, sorgeixen els versos que va retallant fins a la mínima expressió. En les seues paraules, “todo se extingue, hasta el poema”. Com deia Juan Ramón Jiménez, ni quan està publicat està acabat.

En “Los demás días”, els poemes són molt curts, sintètics, a vegades són fins i tot una consecució de vocables on el lector puga buscar un agafador ple de significat i contingut. Una concentració d’idees a través d’un vocabulari quotidià per a despertar l’emoció que el mateix poeta viu quan escriu: “Sóc tan parlador que quan escric intent tendir a l’essencial. A cada lector li suggereix coses diferents i això és el que perseguisc”.

“TANTO / a mi alrededor, / tantas cosas, / sus días, / tanto espacio. / Y al final / estos errores: / los recientes, / ya vestigio. / Su destiempo / no prescribe. / A veces acierta”.

Aquesta brevetat ens porta a l’exactitud de la paraula, a trobar-nos amb el poema nu, despullat de tot el que se suposa accessori. La veritat salta sobre els versos i juga amb el mite, la memòria, la filosofia i la trobada. Antonio fa present cada record, cada instant viscut; utilitza el passat com un gran tresor per a traslladar-lo a l’ací i a l’ara i despertar l’emocionalitat de qui llig.

“LA ACEQUIA DE LA HIGUERA / Mi madre lavando / con su madre / en la acequia / de la higuera. / Lleno de ropa / azulada, / volvían las dos, muy juntas, / con el lebrillo en la cabeza. / Un niño corría detrás. / Se asustaba / de los perros / y de la tarde”.

Com en una font, les paraules esguiten per a expressar una idea. García Soler es despulla per a mostrar-se en el seu estat més pur i lluitar amb aqueixa res, que ho és tot. Distància, ironia i profunditat que s’alien en aquest exercici dicotòmic entre el pròxim i el metafísic.

“CALLE DEL AIRE / Me da su mano / envejecida, / trabajada, / pero aún firme; / me mira contento, / me reconoce / y me llama / con el nombre / de mi padre. / No se equivoca: / me acerco / y lo abrazo fuerte, / porque estamos / con los pies / en esta tierra, / tan cerca aún / de este aire.”

La consciència del temps, d’aquest món en trànsit i de la pròpia eternitat, dibuixa un cercle vital on la carn ens limita. El dubte és la clau i el llenguatge l’eina per a expressar la incertesa que ens embolica.

“SUELO / Esta vida, / cualquier vida: / tampoco / otra apuesta, / esta mañana. / Parece mentira, / pero alguien / habló de mirar / un poco mejor / las nuestras, ahora. / Tal vez / más despacio, / en este suelo / de todos. / Este que nos queda”.

Antonio García Soler afirma que “la poesia té una mica de foguera antiga”, de retrobament amb la nostra part més primigènia, amb la tradició oral de contar històries. Per això ell i els seus ancestres són la mateixa cosa, l’arrel i el virtuosisme que fa equilibris en el present, una llum que parpelleja en la seua manera de veure el món, entre el que és i el que no és.

“PADRE / Padre / tus amigos vivos me hablan a mí / pero se equivocan.”

 “Los demás días” és un llibre ple de silencis, de trobades amb el nostre interior, de jocs de llums i ombres, irònic i ple de força, on el poeta ens mostra la seua filosofia personal i aqueixa visió vitalista que tant li caracteritza.

“DIGO YO / No se admiten / devoluciones / en vida: / eso tampoco estaba / en los pronombres / invisibles de las horas.“

Afins al caràcter del nostre autor, només ens queda donar les gràcies a tot el que ens envolta. Perquè les paraules curen, eleven. Des d’aquest instant, farem cas a la seua recomanació i repetirem com un mantra el missatge de Jorge Guillén: Vida regala vida. Deia Virgili, en la Eneida, enfront del defalliment que “poden perquè sembla que poden”. La poesia és una medicina. La poesia pot. Nosaltres també.