Fa dos dies, a l’interior de la cafeteria en la qual solc desdejunar:
-Hola, et puc fer una pregunta en llibertat?
Com primera impressió, el tipus tindrà uns 65 -70 anys, es mou precàriament, trontollant la seua corpulència i tantejant el seu centre de gravetat. Fa olor d’alcohol ranci que empesta.
Jo, fent-me olor això i el que ve després, li conteste:
-Depén.
-Tu saps qui és aquest?
Em posa el mòbil a pocs centímetres del nas, l’estampa en blanc i negre d’un guàrdia civil amb bigot i tricorni alçant la pistola en el moment de llançar aquell bizarro i licantrópico xiscle amb el qual aquell 23 de febrer va comminar a tirar-se al sòl a tothom.
-Sí, un h.d.p. que va voler prendre el Congrés en els anys 80, i va acabar fent el ridícul perquè els seus compis el van deixar més sol que l’una.
-50 com aquest haurien de vindre ara, i ells solets us posarien a tí i a la gent com tu en el seu lloc.
-Puc parlar-te jo amb total llibertat?
(exhibint la més conciliadora del meu somriures)
-Sí…

  • Ves-te a la merda.

L’anècdota és del tot verídica, la vaig viure en primera persona. El vell em contesta no sé què, la cosa aquesta típica de la pròstata que solen soltar tots aquests cabestres fabricats en sèrie. Li pegue un parell de crits (he de reconéixer que estic gaudint com una vaca), el tipus retrocedeix cap a la porta i desapareix. El vell fanfarró és un cobardica i, una vegada més, com la majoria dels de la seua casta, es retrata posant terra pel mig i deixant clar que aquesta gentucilla només sap odiar en grup i no hi ha res que els desequilibre més que ser enfrontats per algú que no esperen.

Quede clar, per la part que em toca, que no us conte aquesta anècdota per a enorgullir-me ni vanar-me d’haver-li seguit el joc al venerable senyor. Però, si un es vol divertir amb mi, que sàpia que a mi també em va la marxa, i qualsevol que ho intente se sorprendrà que a mi generalment em sol eixir molt millor.

Parlar sobre delictes d’odi és un tema espinós, perquè ens enfrontem contra un intricat calidoscopio que ens ofereix una multitud de facetes i gradacions diferents. No tot allò que visquem i denunciem com a delicte d’odi es considera legalment delicte d’odi, i la pena és que, per desconeixement per part de la ciutadania, per por o, fins i tot per desídia en molts casos (que de tot hi ha), una gran part (4 de cada 5) dels vertaders delictes d’odi que dia a dia es cometen al nostre país queda sense denunciar i, per tant, sense castigar.

Segons el lnforme Sobre l’Evolució dels Delictes d’Odi a Espanya 2022, els delictes d’odi en general han crescut a Espanya un 3,7% en 2022 i d’ells es van esclarir el 63% dels casos, la qual cosa ha provocat com a resultat la detenció de 838 persones.
Al principi aquesta estadística pot resultar tremenda, encara que l’altra cara d’aquesta pujada (i deixant fora aqueixes interpretacions apocalípticamente interessades del dia a dia que coneixem tots) és la dels qui des de fòrums especialitzats i més fiables ens asseguren i esgrimeixen la teoria que aquest repunt es deu precisament al fet que la gent té ara menys por de denunciar, la qual cosa seria veritablement una notícia esperançadora. D’altra banda cal tindre en compte que l’estadística que es maneja és la de denúncies, i no totes aquestes denúncies acaben sent considerades i tramitades com a delicte d’odi.

Però anem al gra, Què és, i com s’identifica un delicte d’odi?

Doncs a primera vista, no resulta difícil distingir-ho. Simplement que, en aqueix acte d’amenaces o agressió, el mòbil d’odi ha de quedar clar, diàfan. Com a exemple, en el pla de les amenaces no seria el mateix dir «Et trencaré el cap», que «Et trencaré el cap, negre de m…». La primera expressió seria un clar delicte d’amenaces, sense més. La segona, amplia la seua gradació a delicte d’odi per racisme.
Al nivell d’agressió física, l’exemple seria un xic gai que rebera una pallissa o involucrat en una baralla, i ací també el factor decisiu és l’expressió verbal. Un «Marieta! » acompanyant a aqueixa agressió es converteix en aqueix cas en el factor decisiu per a elevar aqueixa agressió a delicte d’odi amb tots els agreujants que això comporta. Naturalment, en aquesta mena de delictes, el factor premeditació demostrada per causa d’odi també seria un agreujant més.

A primera vista sembla fàcil, veritat? Perquè, en realitat, no ho és tant.
Com es podria dilucidar en una baralla, per exemple de trànsit o a les portes d’una disc, el factor insulte per pèrdua de papers, o potser enmig d’una intoxicació etílica o d’un altre tipus? En el cas d’un «marieta» o «negraco» soltat des de les vísceres, la maleïda paraula podria equivaldre a qualsevol altre insult igual d’execrable com a carallot, idiota o fins i tot el típic i molt espanyol «Dona havia de ser!» No abundaré en això perquè exemples com aquests i més florits tenim de sobres en el nostre idioma, i sé que ara mateix us estaran venint un munt d’ells al capdavant. I clar, és al jutge o al jurat als qui els toca el enmarronado treball de dilucidar el tema, i en moltíssims casos el tenen molt difícil. Moltes vegades l’evanescència és el principal tret que acompanya als presumptes (o no) delictes d’odi.

Abans us parlava del tractament apocalíptic que se sol donar a aquest tema, i una grandíssima part de culpa que això succeïsca, si no la que més, la tenen, com no, els mitjans de comunicació sensacionalistes o mediatitzats ideològicament. Es publiciten fins a l’exhaustivitat casos terribles de palés delicte d’odi al costat d’uns altres pels quals després s’han de donar explicacions al no ser el que semblaven.

Exemple del primer seria el cas de Samuel, repugnant i tristament famós crim d’odi per homofòbia del qual es compleix un any per aquests dies, el qual va meréixer per la seua escabrositat una multitudinària reacció de repulsa al carrer a nivell nacional. Encara m’emociona recordar l’enorme nivell de resposta ciutadana a la convocatòria que realitzem a l’Ajuntament d’Alacant, en la qual es va mostrar una unió sòlida i sense fissures per part de la gent de pau, la vertadera gent de bé, contra la violència deslligada d’éssers com aquests que només mereixen el qualificatiu de bèsties salvatges. També de funest record és l’agressió de la qual va ser objecte una parella de xics gais fa uns mesos al Castell de Sant Ferran de la nostra ciutat per integrants d’aqueix mateix tipus de gentussa que gaudeix exercint com a esport la violència sobre altres éssers humans.

A l’altre costat de l’espill tenim, per exemple, casos com aquella pretesa agressió a Madrid publicitada exhaustivament en els mitjans, que no va resultar ser sinó el chusco encobriment d’una nit sadomaso per part d’un xic que li volia ocultar el fet a la seua parella. O, més pròxim en el temps, l’excessiva i esperpèntica dimensió de tragèdia que se li ha donat en mitjans generalistes i LGTBI al cas d’aquella parella de xics, un d’ells molt conegut en l’ambient pel seu exhibicionisme mediàtic, els quals van ser agredits verbalment en un restaurant madrileny per dos agüelucas que s’asseien en la taula del costat. Un cas a primera vista molt semblant a aquest que us he comptat al principi i vaig viure en primera persona.

No us equivoqueu, res més lluny en la meua intenció que banalitzar un tema tan terrible i execrable com aquest, però sí que vull deixar clar, precisament per la importància d’aquest fenomen (anti)social que, a l’hora de valorar-ho i esbrossar-ho, la mesura és ací, més que mai, la més convenient i més indicada actitud a seguir.

Us comentava més amunt que el cas dels dos xics de Madrid podria en les seues circumstàncies ser molt semblant al meu, però he de tornar a remarcar-vos que només ho és en aparença.

Perquè existeix una grandíssima diferència entre denunciar i divulgar un seriós delicte d’odi amb perill per a la teua integritat física i fins i tot per a la teua vida, i exagerar fins al paroxisme una surrealista situació quotidiana que podries resoldre amb quatre crits i quedar-te i continuar menjant allí tan tranquil·lament perquè aquest és el teu dret, mentre rius del tema com un al·licient i una anècdota divertida més per a la teua conversa i després comentar amb els teus amics. Els protagonistes d’aquest atac verbal en el restaurant de Madrid s’ho van prendre a la valenta cridant a la policia, als bombers i difonent i polititzant el fet massivament en les seues xarxes i altres mitjans, la qual cosa va provocar els comentaris de xiulada d’aquells que ja coneixien al personatge i alguna de les seues eixides de test. Aquesta és la que jo dic actitud apocalíptica, matar rates a canonades, que es diu. Naturalment que estaven en el seu dret de fer-ho i potser la que us expose és la meua opinió subjectiva i personal sobre el tema, però…

Resulta innegable que existeix una ona d’involució política que està causant els seus efectes i es tracta d’un fenomen a nivell mundial que en aquests moments està tocant poder al nostre país, però exagerar aquests efectes i ficar por, tal com efectivament estan les coses, a un col·lectiu vulnerable (i en aquest cas em referisc al col·lectiu LGTBI) també hauria de ser delicte.

I ara em torne a posar subjectiva: em repugna el victimisme interessat i la seua utilització política que, aplicada a una gran part de lluites socials, sol prevaldre en aquests dies. En el meu cas no m’agrada mostrar-me com una víctima, ni el col·lectiu LGTBI hauríem de fer-ho. Durant molt de temps, en la nostra lluita i moltes altres, s’ha posat de moda defensar un pretés pacifisme a ultrança, entés com una espècie d’actitud estúpida de posar l'»altra galta» davant unes certes situacions conflictives. En el meu cas, per la meua naturalesa de caràcter, mai he sigut així ni ho podria ser.

S’utilitza molt aqueix orgullós mantra de la inanitat del «no soc com ells». Com que no eres com ells?No eres potser humà? L’instint violent de dominació és una pulsió connotativa a l’ésser humà i a altres espècies animals, l’instint de defensa és una altra, i a ella hauríem d’acudir en moltes situacions en les quals no ho fem. No som Gandhi ni la mare Teresa de Calcuta, ni el deixar-se fer mal i després queixar-se comporta cap superioritat moral, a la meua entendre és tot el contrari. Les persones LGTBI formem un grup social antic i fort, i ja és hora de mostrar la imatge de la nostra força.

Les persones LGTBI no som màrtirs ni tenim perquè realitzar el paper teatral de màrtirs, exhibir els nostres cadàvers o els nostres cossos lacerats i ferits, exhibir aqueix irritant discursillo de llàgrima fàcil no comporta cap avanç en la nostra lluita.
I, de veure’ns en una situació com aquesta de conservar la nostra vida o, simplement la nostra identitat física, els danys col·laterals són del tot acceptables. Interpreteu això com vulgueu.

Naturalment que, davant una agressió o intent d’agressió, el primer que us recomane a tothom que em llegiu és fugir de l’escena dels fets i telefonar immediatament a la policia. El suggeriment que us faig anteriorment se situa en la situació extrema de no poder eludir de cap manera aqueix enfrontament.

Fa ara un any, el passat catorze de juliol del 2022, va entrar en vigor la Llei de lgualdad de Tracte i No Discriminació, coneguda popularment com a Llei Zerolo. Un text en principi eficaç per a previndre i castigar tota manifestació de delicte d’odi cap als qui formem les anomenades minories socials, però tal com em comentava en una recent reunió un representant de les forces del órden, aquest és un text que encara necessita una normativa per a poder ser desenvolupat i utilitzable. Es tracta d’un intent molt lloable, però sembla que en aquest any que ha passat ha sigut oblidat en un calaix. I d’altra banda, tal com us comentava en un text anterior, no puc deixar d’assenyalar-vos que, en aquesta llei, igual que en la mal anomenada Llei Trans, el concepte identitat de gènere ha sigut del tot obviat i substituït pels vergonyants identitat sexual i expressió de gènere, la qual cosa continua mantenint les agressions comeses contra una persona trans dins d’uns evanescents llimbs interpretatius. Ara com ara, a nivell legal, això és el que tenim.

D’altra banda, quant a dispositius de protecció per part de les forces del órden, la Guàrdia Civil va presentar enguany a Alacant a nivell nacional els Equips de Resposta als Delictes d’Odi (REDO), i la Policia Nacional presenta enguany el seu nou equip d’investigació policial especifique per a la persecució i l’esclariment dels delictes d’odi denominat EVO (Extremisme Violent i Odi) per a la província d’Alacant. Dijous que ve 13 de juliol, dins dels esdeveniments emmarcats en la celebració de l’Orgull LGTBI a Alacant, representants de la Policia Nacional presentaran al públic aquest nou equip EVO, en la Xarrada sobre Delictes d’Odi que hem preparat des de la nostra Associació Entenem LGTBI que se celebrarà a les 19.30h. en el Palau del Portalet i a la qual esteu tots, totes i todes convidats.

Per a acabar, us conte el final de l’anècdota amb la qual us he obert aquest article. Havent-se marxat l’home i quedant-se el bar tranquil, se m’acosta l’amo, bon amic meu. No pot aguantar-se un riure.
-A tu també t’ha molestat?
A aqueixes hores el bar estava ple, i sembla ser que el tipus ha presentat aqueixa mateixa fotico en més d’una taula. L’amo estava dins, i més d’un li ho ha comptat. Delicte d’odi? La veritat és que a mi, concretament, em va dir allò de la pròstata, etc, etc (?) A saber què li haurà dit als altres. riem una estona i el meu amic em convida a un negre d’estiu, el qual li agraïsc. En aquests dies he tingut temps de comptar-li-ho a diversos amics, igual que ara us ho estic comptant a vosaltres.