En aquest mes de maig, «Dones que ens escriuen» rep la carta d’una dona activa i vital, que guarda la memòria dels seus ascendents i al mateix temps mira al futur. Vaig tindre ocasió d’assistir recentment a la presentació del seu últim llibre, “No te suelto la mano”, en el Casino d’Almoradí. Va ser un acte secundat pel Cantarano, com va ressaltar Gregorio Canales, director de la Càtedra Loaces, que va fer la presentació al costat de la professora i comunicadora Asunción Gómez. L’enorme saló estava replet de persones que coneixien i volien a l’autora, que se sentien identificades d’alguna manera amb el que comptava. Poc comptaré jo per a presentar-la, perquè la carta que ens envia és la millor presentació. Només recordar que ella s’autodefineix com a «mestra de vocació i escriptora de cor».

Concloc aquest mínim preàmbul amb el paràgraf que tanca el meu ressenya del seu llibre en El Cantarano: «En el breu Epíleg l’autora fa algunes reflexions sobre la condició de la dona i com les vides de les dones han evolucionat a millor. Però per a tancar aquesta lectura compartida, em quede amb una frase del que era antany la vida, frase que no em resistisc a transcriure: «Ningú tenia pressa, i el que més es valorava era el temps que passaves amb els teus sers estimats, ja foren part de la teua família o part dels teus amics».

Estimada Consuelo:

Jo soc una dona a la qual la vida li ha donat una segona oportunitat i no la desaprofitaré. La segona oportunitat per a viure la meua passió, que és l’escriptura. Des de molt xicoteta m’agradava escriure, jo era una xiqueta molt nerviosa, hiperactiva es diria ara, i em costava estar quieta. No obstant això, quan escrivia em relaxava. Vaig començar el meu primer diari als deu anys, un llibret que havíem fabricat en el col·legi nosaltres mateixes, una oportunitat d’expressar-me amb llibertat en aquell món de silencis infantils. Però un dia vaig descobrir que la meua germana el llegia, i em vaig sentir tan ferida en la meua intimitat que sense pensar-ho dues vegades, i fent gala de la meua impulsivitat vaig ser a un descampat i el vaig cremar.

El temps passava, i va arribar la melancolia de l’adolescència. Record que m’amagava en els racons del Jardí Botànic per a escriure xicotetes poesies que es van perdre en l’oceà de la vida. Fins que vaig ser a la universitat i estant en el primer curs de Magisteri em diuen els meus companys que hi ha un concurs de poesia, que em presente, perquè ells sabien que m’agradava escriure. I quina va ser la meua sorpresa quan vaig veure que havia guanyat el primer premi.

Després em vaig enamorar (un amor “complicat”), em vaig casar i vaig preparar oposicions. Vaig tindre quatre fills que vaig criar jo sola. Així que, entre el treball i la criança, la meua passió per l’escriptura va quedar oblidada en un racó del cor. Però com la vida a vegades et dona una altra ocasió, a mi me la va donar en el meu club de lectura. Un dia va aparéixer per allí un professor i escriptor de la Conselleria de Cultura de Múrcia i es va interessar pel que jo estava escrivint per a editar-ho dins d’una col·lecció de novel·la curta de dones escriptores que es deia “Substantives”. Així es va publicar la meua primera novel·la: “Memorias de un culo inquieto”.

A partir d’aqueix moment ja no m’importava ni l’edat ni les circumstàncies, estava disposada a escoltar el meu cor. I em vaig apuntar a una Escola d’Escriptors durant dos anys. Vaig treballar incansablement escrivint i aprenent fins que em vaig atrevir a escriure la meua primera novel·la llarga. I és d’aquesta de la qual us vull parlar.

“No te suelto la mano” conta la vida de la meua mare des que naix al juny de mil nou-cents trenta-sis (poc abans de començar la guerra civil espanyola) fins que compleix els díhuit anys. Vaig començar a escriure-la per a ficar-me en la pell de la meua mare i poder fer les paus amb ella. Era una dona molt difícil, incomprensible per a mi la majoria de les vegades. Em va fer patir molt, però gràcies a aquest llibre he sigut capaç de comprendre-la i perdonar-la.

Està escrit a tres veus, tres dones de tres generacions. Primer parle jo, després la meua àvia i finalment la meua mare. Compte les vivències d’una família d’Almoradí, en plena guerra i postguerra a través del sentir de les dones. I precisament a través d’elles he reflexionat sobre el sofriment infructuós que porten les guerres, que deixen una petjada genètica en diverses generacions i que al final tant de dolor és només per les ànsies de poder i riquesa d’uns pocs.

Espere que aquest llibre aporte el seu testimoniatge a les noves generacions. Gràcies per difondre-ho.

Una abraçada,

Ana Luisa