Aquesta nova secció pretén acostar al públic lector les novetats literàries escrites per dones que es presentaran elles mateixes per a donar-nos a conéixer el seu perfil més personal i les motivacions que les porten a l’escriptura.

Beatriz Planelles Fernández publica el seu primer poemari, Fantasmagorias, en els llindars de la maduresa, però, com ella mateixa confessa, escriu des que era una xiqueta. Saludem aquesta iniciativa de Beatriz i de totes les persones que un dia decideixen compartir aqueix tresor tan particular de l’escriptura literària.

Aquesta autora alacantina és Llicenciada en Psicologia per la Universitat Miguel Hernández, Doctorant en Psicologia de la Salut i Funcionària del cos de Professors Tècnics de Formació Professional. Ha rebut formació superior en Teràpia Gestalt i ha fet diversos cursos en l’Institut de Psicoteràpia Emocional i tècniques de grup especialitzant-se en psicoanàlisi infantil i d’adults i en cuentoterapia, tècnica que combina el mèdic i el literari. Des de 2013 treballa com a professora del Cicle Formatiu de Grau Superior d’Educació Infantil en l’I.E.S F. Figueras Pacheco d’Alacant.

Deu anys abans del seu poemari Fantasmagorias, aparegut en 2021, va publicar el conte infantil «Irene, Cristina i Tadeo en els pous de neu», en 2011 en l’editorial Àrea Oberta S.L.

La poesia és rebel·lia.

La poeta es rebel·la contra l’estat de les coses. Vol sentir alguna cosa més, veure alguna cosa més, creure alguna cosa més.

La poesia és acceptació. Acceptar el misteri que hi ha entre dues notes del piano, en el sol de les tres de la vesprada de l’hivern tardà de març.

I voler explicar-lo. Explicar-lo, de manera perfecta, precisa, amb una exigència de concreció quasi cruel.

Per això utilitze les paraules, per a explicar, per a comunicar el que hi ha més enllà de les paraules.

D’aqueixa necessitat, d’aqueixa pulsió de posar en paraules cada fet que succeeix, cada fet imaginat, naix la meua escriptura.

La meua xiqueta de 13 anys no entenia res, (l’adulta de 50 tampoc entén quasi res). No entenia el món adult l’absurditat del qual s’està mantenint en el temps.

No entenia per què la gent de la seua al voltant no sentia com ella, no veia el que ella veia, ni estava tan enfadada com ella.

El paper es va transformar així, d’una forma natural i involuntària, en l’únic mitjà que podia sostindre i acompanyar aquelles sensacions, aquells sentiments que m’assaltaven i que eren difícilment comunicables a través del llenguatge quotidià.

Després, durant tota la meua vida, en moments de soledat i tristesa el paper va continuar suportant les meues tribulacions. Per a començar a escriure els moments d’alegria vaig haver d’arribar a la mitjana edat.

He escrit sempre.

I la poesia, la literatura ha sigut la meua sustentació.

L’enlluernament produït pel primer llibre de poesia que em vaig comprar, una antologia poètica de Lorca, un llibre que està hui viejito i del qual em fa por passar les seues pàgines, encara contínua.

Llegia molt de menuda. Quan vaig començar l’adolescència i la joventut llegia voraçment. Molt més i molt més intensament que ara. En algun lloc està escrit, que no es torna a llegir com quan tens quinze anys. És cert.

Els escriptors i escriptores em van acompanyar durant anys, les relacions socials no han sigut mai el meu fort, i sentia que en els llibres la vida era més intensa, més certa que en la realitat.

La fascinació davant Faulkner, (encara em quede esbalaïda davant “Mentre agonitze”).

Dostoievski i Chejov, més que Tolstoi. Kafka i Margarite Dures.

La intel·ligència i la broma de Jane Austen.

La saviesa de José Luis Sampredro, el devocionari d’Anna Rosseti , Obabakoak de Atxaga.Els múltiples mons de Pessoa, el món cert de Miguel Hernández. Només són alguns exemples dels meus companys i companyes de viatge.

Vaig continuar estudiant, a vegades amb major fortuna que unes altres.

Després van arribar anys durs, on la vida acadèmica em donava sol disgustos i la literatura seguia allí, mentre no tenia molt clar que era el que estava fent.

Perquè evidentment, havia pres un camí que no és que fora equivocat, és que no era el meu.

Vi, després el canvi de rail, i vaig poder prendre els estudis de Psicologia. Les meues ànsies per entendre la conducta humana, el comportament social, va poder a la fi trobar un sentit.

L’amor per la psicologia em continua acompanyant, i aquest amor, és el culpable que les meues lectures actuals siguen sobretot d’aquesta ciència, però sense abandonar mai la poesia.

La pandèmia va situar a la mort en primera línia. Ens la va fer a tots palés, i vaig pensar que si em passava alguna cosa (dolent) els meus papers que sempre m’han acompanyat allí per on he anat, acabarien en un contenidor de reciclatge.

No podia imposar a ningú l’ordenar el desordre absolut del que porte escrit.

Una editorial de València, postdata edicions, va admetre els meus poemes per a publicar-los. L’alegria de veure impresos els meus poemes per primera vegada ha sigut molt gran.

Escric per a publicar, la meua humilitat enganyosa no pot fer res per a ocultar aquest fet tan obvi.

Després va vindre l’afecte infinit de família i amics que van tindre la generositat de comprar el llibre. I que el van rebre amb bondat.

Finalment, ha ocorregut una sèrie d’esdeveniments que semblen trets de qualsevol conte de fades (quasi mai Disney, sempre els clàssics).

Les meues dues fades padrines de la llibreria Cilsa, Pepi i Clara, Clara i Pepi, que m’han recolzat en la seua llibreria i en les xarxes, des del primer dia en què els vaig portar el meu llibre, li ho van oferir al Dr. don Francisco Más Magreo, un dia que entre en la seua llibreria. Francisco, va considerar que aquells poemes eren compartibles, i em va presentar a donya Consuelo Jiménez de Cisneros.

Tots dos m’han acollit, i m’estan acompanyant en aquest camí de mostrar l’escrit, que estic començant a recórrer. Li ho agraïsc a tots dos.

Beatriz Planelles Fernández.

Fantasmagorias. 2021. Editorial Postdata ediciones.