En aquest mes de juny us presentem a Nuria Jiménez Blanco, una dona nascuda a Puertollano però resident a Alacant des de la seva jubilació. La vaig conèixer en el taller que vaig impartir per als interessats en el projecte d’Eslam Poetry Alacant coordinat per Àgora Reix. De seguida em va cridar l’atenció la forma en què seguia la meva intervenció. Quan s’estableix connexió amb algú ens adonem ràpidament, i així va ser en aquest cas.

En la seva carta ella ens explica en primera persona el que ha significat l’escriptura en la seva vida. És un exemple més d’aquestes jubilacions fructíferes i fecundes que doten de sentit a una etapa esplèndida de la vida com és la que comença quan acaba el treball obligatori i comença una altra classe de marxa.

Núria ens parla de la seva trajectòria professional, inevitablement lligada a la literària, perquè les experiències acumulades i la formació rebuda li han permès escriure el que escriu i com ho escriu. Aquesta la seva primera novel·la, Morir a la Vall de la Lluna, és un repte aconseguit.

Estimada Consuelo:

Agraeixo la invitació que em brindes per a parlar sobre mi i la meva novel·la.

Vaig néixer en un lloc de La Manxa, anomenat Puertollano allà per l’any 1961, i el temps m’ha portat fins a la ciutat d’Alacant. Soc diplomada en Magisteri i Llicenciada en Psicologia. Tota la meva trajectòria professional s’ha desenvolupat en el món de l’educació. He treballat en Equips Psicopedagògics i quan es va crear l’especialitat d’Orientació Educativa vaig optar per treballar en un Institut d’Educació Secundària en el Departament d’Orientació. A més de les tasques d’assessorament al professorat, he tingut la sort de poder tenir docència directa amb els alumnes com a professora de Psicologia en segon de Batxillerat.

Sempre m’he sentit prop de la literatura gaudint de la lectura i escrivint, preferentment poesia. Com a membre del taller literari de Puertollano he publicat poemes en la revista Alforja de Estaribel. Tinc alguns premis de poesia, entre altres, Premi al millor sonet en el certamen nacional “Amants de Terol” en 2014. Primer premi en el certamen dedicat al Crist de la Vega en Socuéllamos… No obstant això, escriure en prosa i en concret una novel·la, sempre ha estat un repte per aconseguir.

Quan escric, busco paraules que dibuixin el feix i el revés del quotidià. Les paraules sempre ens sobreviuen, neixen per a ser llegides o amb vocació de llegir-nos a nosaltres mateixos. Això és més fàcil d’aconseguir en la poesia que en la prosa, però en aquesta busco el mateix. M’agrada que les paraules vagin més enllà de la realitat, que reflecteixin l’emoció silenciada o amagada en el nostre dia a dia, emoció que espera renéixer amb llum pròpia en cadascun dels lectors.

Et comento alguns aspectes de la meva primera novel·la “Morir a la Vall de la Lluna“. Haig de confessar que en principi la meva idea no era escriure una novel·la, només volia fer un relat que reflectís el dolor i la desesperació d’una dona marcada per la desgràcia: Després de la mort del seu fill, la protagonista decideix llevar-se la vida llançant-se a les vies del metre de Madrid, però en l’últim moment es penedeix, no vol donar al seu marit aquesta satisfacció i decideix morir a l’altre costat del món, a la Vall de la Lluna, un lloc d’especial significat per a ella i el seu fill.

Comença el llibre amb una reflexió: “Existeix un dolor, tan profund, tan profund, tan esquinçador que és incompatible amb la vida, un dolor que no neix del cos sinó de l’ànima. Ningú hauria de sobreviure a la mort d’un fill. És una cosa antinatural, aterridor, una cosa per a la qual no estem preparats, molt més quan aquest fill és l’última taula a la qual agarrar-se, per a poder respirar, per a escapar del naufragi, del sòrdid d’una existència equivocada, on sobreviure més que viure és l’objectiu”.

Malgrat aquest començament puc assegurar que no és una novel·la trista, és una història de superació. En emprendre el camí feia la seva pròpia mort, la protagonista escapa de l’ambient opressor que ha condicionat la seva existència i s’endinsa en una aventura inesperada, on també hi ha espai per a l’esperança.

La trama transcorre a Extremadura, Madrid i Costa Rica. Encara que està ambientada en les dècades dels seixanta i setanta, un dels aspectes que desenvolupa és atemporal i no és un altre que la violència i els estralls que produeix en la personalitat de qui la pateix.

La situació que presento va més enllà del sofriment. La trama psicològica subjeu a la literària. La protagonista és un exemple del que en Psicologia s’estudia com a “Indefensió Apresa”, terme encunyat pel psicòleg estatunidenc Martin Seligman. Davant la inutilitat de qualsevol estratègia per a escapar, s’accepta l’inacceptable, s’aguanta l’inaguantable, quedant el subjecte paralitzat davant qualsevol sortida.

La novel·la no es recrea en el dolor. En avançar en la lectura, la nostra protagonista mostra la seva resiliència i reneix com l’Ocell Fènix de les seves pròpies cendres, descobrint aspectes de la seva personalitat que són desconeguts per a ella mateixa. Sortir d’Espanya no serà fàcil i arribar a un país desconegut tampoc, així com afrontar reptes impensables. Se submergeix en paisatges reals, exuberants, desconeguts, i s’enfronta al paisatge humà de les persones que troba en el seu camí; en elles està la bondat i la maldat. Un viatge sense marxa enrere que la portarà a un final inesperat.

He volgut que sigui una novel·la de prosa àgil, fàcil de llegir i que neix amb vocació d’enganxar. El lector es veurà, de sobte, sorprès, en veure’s immers en una aventura trepidant plena de sorpreses.

Gràcies per llegir-me. Una salutació,

Nuria