Educació per a la llibertat

Record ara que els col·legis, de primària i especialment el de secundària, van ser quasi presons per a mi. Sent dir, també llig, opinions que es manifesten en contra de la “excessiva llibertat” d’unes certes noves polítiques educatives, fins i tot hi ha qui les assenyala com a culpables de formar futurs ciutadans no sols illetrats, sinó que a més individus capaços d’infligir mal a la societat i a les seues famílies per haver sigut formats o “deformats” per aqueixa educació massa permissiva. Els defensors del “cachetón a temps” també s’apunten a aqueixa ideologia retrògrada, autoritària i regust d’uns altres temps en què es propalava la consigna “la lletra amb sang entra”.
Hi ha algun col·legi públic que conec que es prea de seguir els conceptes educatius de l’anomenat “Mètode Montessori”, de la metgessa i educadora d’aqueix nom que va revolucionar la docència a la fi del XIX i principis del XX. Però, com a familiar d’una xiqueta assistent a aqueix centre, em sorprén el llunyà que és el seu esperit a l’essència d’aqueix concepte pedagògic. Qualsevol que passe per l’exterior podrà sentir els crits destemplados de les auxiliars i alguns pares veuen com els mateixos docents es veuen desbordats, especialment en l’educació infantil, per la falta de mitjans. Però també de vocació, habilitat i paciència.

NAIXEM BONS
Lectura obligada per a tot pedagog, especialment els que desenvolupen la seua labor amb els més xicotets, hauria de ser el llibre “Summerhill”, on l’educador escocés Alexander Sutherland Neill (1873-1973) relata les experiències a l’escola del mateix nom, considerada pionera dins de les quals han existit sota la rúbrica de “educació lliure”.
Neill, fill ell mateix de mestres, va començar la seua carrera com a docent a l’escola del seu pare, en la qual havia sigut escolaritzat. Després d’exercir-se com a mestre en diverses escoles a Escòcia i haver-hi incursionado en el periodisme, Neill va viatjar a Alemanya, on va posar en pràctica les seues teories innovadores que bàsicament consistien en una educació radicalment diferent a la imperant, en el sentit que considerava als educands en el mateix nivell jeràrquic i humà que els educadors. Per al mestre escocés, influït per Rousseau, “el xiquet naix bo, però l’educació i la societat el corromp”, amb la complicitat de la família.
La concepció pedagògica de Neill xocava obertament amb les normes i estructures que envoltaven a l’educació a Europa, especialment al Regne Unit. Però Neill, tossut com a bon escocés, va aconseguir finalment independitzar-se fundant la primera escola lliure en la localitat de Summerhill, en una finca rural.
El psicoanalista i filòsof alemany Erich Fromm, prologuista d’aquesta obra publicada per primera vegada en 1960, destaca el que segons ell ja no és una simple teoria sinó “una experiència” que demostra que “la llibertat funciona”. Els principis subjacents en el sistema de Neill, que s’exposen en el llibre es poden resumir, diu el pensador alemany en aquest decàleg:
-Neill té una fe cega en la bondat del xiquet. No és un invàlid nat, ni un covard, ni un autòmat inconscient, sinó que té potencialitats plenes per a estimar la vida i interessar-se per ella.
-La fi de l’educació és la felicitat.
-En l’educació no basta el desenvolupament intel·lectual.
-L’educació ha d’engranar-se amb les necessitat psíquiques i les capacitats del xiquet.
-La disciplina, dogmàticament imposada, i els càstigs produeixen temor, i el temor produeix hostilitat.
-Llibertat no significa llibertinatge. El respecte entre mestre i xiquet ha de ser mutu.
-Les relacions entre el mestre i el xiquet han de ser sinceres.
-El desenvolupament humà sa fa necessari que un xiquet trenque els llaços que l’uneixen amb els seus pares.
-Els sentiments de culpabilitat són un obstacle per a la independència. Engendren por i aquest crea hostilitat, hostilitat i també hipocresia.
-L’ensenyament religiós no forma part d’una escola lliure. Però sí els valors humans fonamentals.

ANTI SISTEMA
A l’escola Summerhill no regnava l’anarquia, encara que l’assistència a classes era voluntària i els xiquets -xiquets i xiquetes entre sis i catorze anys- convivien en règim intern. Mai es va produir entre ells el que molts temien, és a dir, que es mantingueren relacions sexuals entre els majors, malgrat l’estreta relació existent entre companys del centre.
Neill professava en aquest sentit una convicció molt ferma en contra de la repressió en despertar sexual, li donava la seua benedicció a la masturbació, per exemple. No era casual que entre les seues principals influències estiguera Freud, W. Reich, i altres que van obrir la porta d’aqueix armari, assenyalant la importància d’evitar les repressions , causa de neurosi.
La disciplina a l’escola era la justa i necessària. Neill i el seu equip de docents, entre els quals es trobava la seua dona, creien en l’autoregulació. Totes les decisions sobre aquest i altres aspectes del funcionament del centre eren preses per una assemblea en la qual el mateix director, professors i alumnes tenien veu i vot en igualtat de condicions.
El projecte educatiu llibertari de Summerhill semblava utòpic, desficaciat per a molts. El govern britànic va enviar una comissió d’inspectors que va conviure amb l’alumnat i docents per a valorar la bondat d’aquest ensenyament sui generis. L’informe, que Neill reprodueix i comenta en aquest llibre, és positiu i entre les crítiques i suggeriments ressalten l’organització de les activitats, la necessitat de formació dels mestres , entre altres. No obstant això, els inspectors van destacar aspectes molt rellevants de la qualitat de l’ensenyament en llibertat. “Els xiquets estan plens de vida i entusiasme”, apunten, afegint a més que els seus modals són agradables. En cap cas, afirmen, aquests xiquets eixits de Summerhill podran ser incapaços per a adaptar-se a la societat ordinària.
Neill repetia a qui volguera escoltar-li que preferia formar a la seua escola a un escombrariaire feliç abans que a un professional desgraciat. Per això, ni les matemàtiques ni altres assignatures se’ls imposaven als alumnes. El mestre escocés tenia clar que l’ésser humà aprén el que vol aprendre. I de la seua escola, xics i xiques que van passar mesos o fins i tot anys sense trepitjar les aules, limitant-se a jugar o a vagar, van acabar sent enginyers o artistes.
L’enfocament de A.S. Neill era ampli, anava més enllà de les qüestions pedagògiques. La seua concepció del món i les seues idees apuntaven a una crítica total del sistema capitalista, encara que ell no era comunista ni anarquista. També abastava a la família, com a causa de freqüents neurosis.
I, sobretot, era enemic del càstig infantil. “Supose que jo aprendria a recitar de memòria l’Alcorà si sabera que m’atonyinarien si no ho fera. Una de les conseqüències seria que odiaria per sempre l’Alcorà, al vapuleador i a mi mateix”, deia.
No s’equivocava el filòsof alemany Fromm, quan en l’última frase del pròleg afirma que les teories d’aquest educador pioner acabarien per ser admeses en “una societat nova”. De fet, algunes de les seues idees, com la necessitat de cultivar més les habilitats afectives abans que les intel·lectuals o l’odiosa memorització inútil de les matèries que no serveixen per a res, les “tasques per a casa”, etc., són hui principis que infiltren el modern panorama educatiu. Al qual s’oposen tots els opinadores feixistes del garrot i tingues-te tes.