Ha finalitzat un any horrorós en cost de vides arrabassades per la pandèmia, horrible per a incomptables treballadors sanitaris a la vora de col·lapsar. Una generació jove, magnífica, hipercapacitada, veu inesperadament que ha d’encadenar una crisi després d’una altra, encaminant aquesta dècada del XXI a la qual molts científics diuen La Dècada Definitiva, moment clau per a afrontar els desafiaments globals del nostre temps.

Aquesta columna s’ocupa d’una cosa xicoteta, l’anàlisi del fenomen moda, i del passat any recordarem entre altres coses l’exponencial augment de les vendes en el comerç electrònic i la lògica consolidació de les màscares tèxtils com a esperó de glamur. 2020 ha suposat per a moltes signatures entrar en pausa, en caiguda lliure o en manera reinvenció a través del desenvolupament de nous productes posant, obligatòriament, al consumidor real en primer lloc (d’altra banda el lloc que li correspon). Una de les coses que ha quedat clara és que majoritàriament es continua confonent moda amb tendència, i confondre moda amb tendència és un dels signes habituals de tindre molt poca estima per la moda, és com quedar-se en el prejudici. I en moda el prejudici fa mal servei als creatius però embene moltes samarretes i lluentons. La definició de moda és àmplia, atenguen la reial acadèmia de la llengua, engloba un ofici i a tots els seus sectors i maneres.

La moda comença l’any amb molts dels seus professionals afectats per les seqüeles col·laterals de la crisi sanitària, entre elles el replegament del consum presencial. La moda que venia ja d’una profunda crisi i que ara es troba davant alguna cosa així com la crisi de la crisi. La moda no desapareixerà, per això no es preocupen els que l’avorreixen o els que no l’entenen. La moda segueix, però les maneres de consum sí que varien, fluctuen, decauen, i amb això igualment els professionals d’aquest art efímer.

Al nostre país l’associació de creadors de moda (ACME) fa ja temps que tracta de motivar, des de les seues accions i xarxes, al fet que el públic interessat tinga millor consideració cap a la moda feta a Espanya, cap als ritmes de producció més pausats, cap als tallers de les petites i mitjanes signatures autòctones… Però comptem amb un gran públic que ha donat l’esquena sistemàtica i recentment al que ací es manufactura. Una altra gran part del públic està necessitada d’esdeveniments, que evidentment s’han suspés, reduït o convertit en residuals amb la situació actual. Vivim en una societat que continua necessitant un esdeveniment per a vestir, poc menys que la cultura del còctel. Vestim per als altres, encara. Malgrat dècades de creadors proposant i animant a la imatge personal. Continuem encara necessitant un esdeveniment que ens moga a passar-lo bé amb la moda.

Em consta que molts modistes s’han preguntat en 2020 quantes persones (durant i després del confinament) no hauran sucumbit a la inopinada comoditat del pijama, quants hauran decidit posar-se un xicotet somriure en continuar triant part de les seues peces i accessoris, encara que no hi haja esdeveniment ni pública figuració. La moda és també aqueixa mínima i personal somriure enfront de la catàstrofe.