S’està perdent la noble tradició d’assestar un guantazo amb la mà oberta. Hem abandonat, ai, desgràcia, aqueixa tan socorreguda i peninsular costum, que de tants tolls ens mantenia preventivament allunyats, que tantes relliscades gustosament es cobrava. La galtada sempre ha sigut, deixem constància, un xarop universal. El guantazo reconvé al fresc i recondueix al neci, i atorga esplendor a tots dos.
En la majoria dels casos, corregeix el desviament de l’atenció i cura els problemes d’enteniment. Reforça la precaució a vegades, i impedeix que ens llancem temeràriament, verbigràcia, en braços d’una mossa que no ens convé: «La vull amb tota la meua ànima, és la dona que il·lumina la sendera de la meua vida.» Un bon amic ens escolta i procedeix amb generositat: guantazo amb la mà oberta, i el perillós anhel amatori desapareix a l’instant. Desinflama la cremor juvenil i evita la caiguda o l’ensopec, i manté fora de perill a la ingènua xica, que a punt va estar d’entregar el seu fur intern a un miserable: «El meu príncep blau, el meu dandi encacalcat…» La sent la mare, o la tia, i solta el braç amb alegria, i s’extingeixen a temps la tragèdia i la deshonra.
La galtada, aquesta manotada de sant, refrescant i alliberador, beneficiós, que funciona unes vegades com a remei anticipat i altres com a laxant, és aplicable en multitud de contextos: que es tiren pelades de plàtan en el contenidor de vidre, guantazo amb la mà oberta. Que una recua de violadors ix al carrer per culpa d’una nefasta redacció de la llei, guantazo amb la mà oberta. A qui? Ah, vaja vosté a saber. Que es fan bromes sobre els abusos sexuals, guantazo amb la mà oberta. Que s’esprem al ciutadà amb acarnissades pujades de la inflació, guantazo amb la mà oberta. Que es reescriuen els llibres d’història amb nocturnitat i sonrisitas; que s’adapta la llei molt oportunament perquè es puga continuar malversant amb entusiasmat propòsit i, d’un mateix tir, beneficiar a la caterva de compares, als ja condemnats i als quals estan per condemnar, guantazo amb la mà oberta. Que s’autopercep vosté al migdia amb vagina i al capvespre amb dos penis; que es grapeja el llenguatge per a privar-lo de la seua essència i es tòfona de perles analfabéticas engiponades per ignorants, guantazo amb la mà oberta. Que s’instauren, sense enrogiment, una altra vegada, els vímets d’una nova consulta a Espanya del Nord, i es trauen del traster de la sogra les urnes —plenes, per a guanyar temps— del tot a cent, guantazo amb la mà oberta. Bé, però a qui, en cada cas? A quina galta encaminem el sa mamporrazo? Ah, consulte vosté al mestre armero.
El sonor guantazo és, diguem-ho d’una vegada, un acte d’amor. És la màxima expressió de l’afecte, és la maduresa del tendre arrumaco maternal. Però ofenga’s vosté, no obstant això, benvolgut lector, amb justificades raons de pes, per aquesta rebel i encesa apologia, tan impolítica, tan incorrecta, tan desafortunada, del necessari soplamocos.