Amb el que sobra de tanta unflada celebració nadalenca podria una persona construir-se una sòlida armadura d’il·lusions, i amb ell, revestida de lluenta i prometedor blindatge, afrontar el nou any, que es desplega hui com a catifa d’immaculat vellut. Amb el que sobra d’un càlid i cordial encaixada podria una persona embarcar-se, per exemple, en l’aventura d’erigir una empresa, aterridor propòsit que es desplega hui com a enfangada sendera prenyada de mines. Existeixen poques gestes més arriscades i descoratjadores que la de cenyir-se l’abillament d’emprenedor. Es requeriria un litre de tinta i massa porció de rellotge per a enumerar les traves, travetes i visites de fred taulell amb què una persona emprenedora ha de bregar per a alçar un xicotet negoci. “Torne vosté demà, que alguna cosa se m’ocorrerà per a continuar menyscabant el seu entusiasme”.

Amb el que resta de tant d’excés nadalenc, de tanta exagerada profusió, podria un llaurar en bronze una excel·lent màscara de permanent somriure, i recórrer orgullós després d’ella, sense temor i amb pas ferm, les diminutes caselles del flamant calendari. Amb el que resta d’una forta abraçada, amb el que va sobrar d’una carícia fugaç, tan inesperada, podria un embarcar-se, per exemple, en l’aventura de formar una família, esborronador propòsit que s’antulla hui com a vertiginós i zigzagueante sendera, fistonat de terrors nocturns. Existeixen molt pocs heroismes més incerts i descoratjadors que el de cenyir-se l’abillament de futur papà, amb el seu equipatge tendre i desaparellat; que el de cenyir-se l’abillament de futura mamà, amb l’estremida maleta a coll encara, entre les mans trèmules, de la pròpia infància. Es requeriria una muntanya de fulls de paper i massa porció del dia per a enumerar les inevitables cerimònies de l’Administració, les nombroses nits en vela i les reiterades visites a urgències amb què una família de nou encuny ha de barallar, sense extraviar el seny, per a posar en peus la criança d’una criatura. Per a referir únicament el concernent a bolquers i guarderies caldria ocupar un suplement dominical. “Torne vosté demà, que alguna cosa se m’ocorrerà per a estendre encara més aqueixes ulleres”.

Amb el que sobra de tant de fervor nadalenc, de tants innocents i vociferats auguris, podria una persona empunyar el més bell pinzell, i tenyir l’horitzó nu del capvespre amb els més bells i rosats arreboles, i encarar l’incipient any amb ànim radiant. Amb el que sobra d’un riure espontani podria una persona, sense esforç, construir un luciente futur. Que necessària és una paraula amable. Que necessària, per a mantindre els peus en el camí, tan estret, no sols aquella tercera dosi vacunal, sinó aqueixa altra quota d’esperança i d’afecte. Que imprescindible i d’obligat proveïment, per xicotet que siga, per redundant que puga semblar, és el bes de reforç.