Després d’anys de gestions, Mutxamel compta des de hui amb la declaració BIC dels assuts de Mutxamel i Sant Joan.

Després d’anys de gestions, tràmits i informes els assuts de Mutxamel i de Sant Joan, en el terme municipal de Mutxamel, han sigut declarats Bé d’Interés Cultural (BIC), en la categoria de monument, per part del Consell.

El valor dels assuts com a patrimoni hidrològic d’origen com menys medieval, la bona conservació dels mateixos i el seu entorn, unit això al compromís ferm de treballar pel seu manteniment i promoció tant per part de l’Ajuntament de Mutxamel com de la Comunitat de Regants del Sindicat de Regs de l’Horta d’Alacant, ha portat a considerar com a favorable la declaració de Bé d’Interés Cultural, amb la categoria de Monument, dels assuts de Mutxamel i Sant Joan, situats en el terme municipal de Mutxamel.

La tan desitjada declaració permetrà reforçar el projecte de “Camins d´Aigua” que posa en valor el sistema de reg tradicional de l’Horta d’Alacant i que inclou la creació de senderes, millores en la seua accessibilitat i explotació de tot el seu potencial turístic.

L’alcalde de Mutxamel, Rafael García Berenguer, ha volgut destacar el llarg procés i ardu treball que s’ha realitzat des de l’anterior i el present consistori, per a aconseguir la tan desitjada declaració. “Sempre hem estat orgullosos del nostre patrimoni i, en el dia de hui, hem vist reconegudes les nostres peticions. La declaració dels nostres benvolguts assuts com BIC és un orgull per al nostre municipi. Continuarem cuidant i apostant pel nostre patrimoni i història, perquè són l’essència del nostre passat, present i futur”.

L’Assut de Mutxamel

Els assuts de Mutxamel i Sant Joan es troben sobre el riu Montnegre i en la seua desembocadura Seco, si bé per a un recorregut de només 39,9

km. de longitud i 486,6 km² de conca, rep també en la seua capçalera els noms de Castalla o Cabanes, i Verd fins a la seua arribada al pantà de Tibi.

L’assut Mutxamel, també anomenat Assut Vell o Els Fontetes, denominació aquesta per uns xicotets brolladors que periòdicament aporten aigua, és el més antic. D’ell ja hi ha referències documentals en les acaballes del segle XV encara que es cree pels estudis realitzats que es va construir en el s. XIII si bé es pensa que el seu origen fora de temps dels romans que van alçar una presa d’arc de mig punt. Desvia les aigües al Pantanet, que és un xicotet embassament de manera trapezoidal construït en 1842, repartidor de les mateixes per tota l’horta. Consta aquest assut d’un mur de maçoneria de 46 metres de longitud i 11 filades de cadirat.

Afectat per l’ímpetu d’algunes pluges torrencials, ha patit al llarg de la història greus desperfectes, sobretot en 1789 i 1793 que van negar amb els arrossegaments la séquia major també dita Mare i del Consell. Les primeres descripcions més detallades que recullen les obres de reforma realitzades i el valor d’aquesta infraestructura hídrica, les trobem en les Observacions sobre la Història Natural, Geografia, Agricultura, població i fruits del Reyno de València (1795-1797) d’Antonio José Cavanilles on arriba a dir: “Si no quedaren rastres de l’estat antic de l’horta d’Alacant, si no existiren les superbes obres del pantà, assuts i canals, no podrien apreciar-se els esforços, les despeses i la feliç transformació del sòl”.

A principis del segle XIX es va dur a terme una profunda restauració, presentant el mur un perfil corb construït a base de carreus amb una altura de 3,40 m. Va ser autor del projecte el famós arquitecte valencià Vicente Gascó, decorador de l’interior de la Basílica dels Desemparats que arribara a estar al capdavant de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos.

Va dirigir els treballs José Cascant, arquitecte municipal d’Alacant. Des d’aquest assut s’articula l’eix vertebrador de l’espai agrari, partint de la séquia del Consell un total de vint-i-dos brazales.

Com a parts integrants d’aquest assut figuren les construccions annexes a la Séquia Mare, la casamata de govern, que servia per a tapar i resguardar les portes grans de les pluges, la casa de les comportes i la del azutero, personatge vital per a avisar de l’arribada de les avingudes o aiguaüts, la qual cosa requeria de l’ajuda d’algun membre de la seua família, d’aquí ve que tingueren la seua llar al costat del mateix assut.

L’Assut de Sant Joan

Pel que respecta a l’assut de Sant Joan, també conegut com Assut Nou, es pensava que era posterior a la construcció de l’embassament ja que les referències documentals més antigues que parlaven del mateix dataven de 1656. Però investigacions posteriors han descobert un document del 21 de juny de 1377 on el rei Pere IV el Cerimoniós d’Aragó aprova la construcció d’aquesta obra.

Molt després, cap a 1578 el Consell alacantí decideix construir un nou assut, aigües avall del de Mutxamel per a recollir les aigües pluvials i d’avingudes que no poguera contindre aquest i reconduir-les als cultius de l’horta. No va ser realitzat fins a 1631, quan es va valorar que hi havia aigües d’escorrentia que depassaven la paret del pantà i no podia assimilar l’anterior assut.

També va patir els efectes de la devastadora riuada de 1793, obstruint-se igualment la séquia principal del mateix crida del Gualeró. Reconstruït en 1800 igualment segons plànols de Vicente Gascó i direcció de José Cascant, presenta una planta corba de 48 m. de corda i els seus paraments de cadirat tenen 7,35 m. d’altura per 3,60 m. de grossària, reforçat en els extrems per estreps.

Com a part integrant d’aquest assut cal citar les construccions annexes a la seua séquia principal, la del Gualeró, com la caseta del azutero, reconstruïda en 1998.