Despús-ahir, un portaveu anònim va pronosticar dramàticament el desproveïment dels supermercats. En lloc de contrastar individualment la veracitat de la informació, o d’avaluar el possible abast de tal contratemps, una gran massa de persones va acudir irracionalment als centres comercials i arrambló, a colzades, amb quant va trobar en els prestatges, i molt especialment i amb singular preferència amb els rotllos prosaics de paper higiènic. El convenciment d’una imminent apocalipsi i d’una garantida destrucció massiva era tal, que alguns es van bastonejar per una bossa de rosquillas d’anís: morirem, ergo permeta’m que li creue la cara. Nota a peu de pàgina: si realment s’aveïnara la beneïda extinció de l’ésser humà en el planeta, diga’m, quin avantatge obtindria vosté respecte als altres, en què li beneficiaria a vosté, merluzo, mentre espera el cataclisme, poder netejar-se el cul? Compra olie també, Mari Carmen. De gira-sol.

Les de Gógol van ser les ànimes mortes, les nostres són les ànimes ingènues i adotzenades. No s’aventure vosté en la selva asfàltica sense conéixer per endavant la tendència més nova. O, dit d’una altra manera, consenta vosté en què l’adolescent de la xarxa social, el de la gorra, li instruïsca sobre el que ha de considerar oportú abans de trepitjar el rode del carrer. No deambule vosté per ací amb les seues pròpies idees. Exhibir criteri propi és d’incivilitzats i temeraris. Se’n diu ofendiditos a aquells que bramen desconsolats com si els hagueren apartat injustament la teta, però és un error de concepte: no s’ofenen perquè alguna cosa ferisca les seues conviccions, perquè no atresoren cap. Ells, abans de picar de peus, consulten què és el que ha d’ofendre’ls. En altres paraules: ells, que no saben traçar l’o amb un canó, no s’ofenen mai sense permís. “Vosté està equivocat —ens diuen des de l’elevada tribuna d’una ideologia—, abandone aqueixes ràncies idees i deixe que nosaltres li suggerim el que ha de pensar”.

Hui, una parella no organitza la seua lluna de mel basant-se en un antic desig, en un insòlit lloc paradisíac al qual sempre va voler viatjar. Ara es dissenya el periple de jovençans depenent de la moda que impere en els rogles virtuals de les esclavizantes xarxes socials. Per millor dir: un no es casa per amor, es casa en funció de la moda. Vosté irromp en el local més en voga amb les mànegues de la camisa recollides —quin sentit té pintarrajearse els braços amb tinta si després no es pot presumir de gargot— i camina amb pas d’esvelt tigre fins a la barra. La seua mirada s’embulla llavors amb la d’una mossa bruna d’ulls verds. Conversen, intercanvien sucosos punts de vista: les hortalisses millor triturades, l’hidrogen és el futur… La qüestió, en pocs minuts, corca de la següent manera: les brunes d’ulls verds estan de moda? Caldrà consultar-ho en Instagram. Perquè un no pot deixar-se portar per l’entusiasme taquicàrdic i, així com així, al boig tuntún, tirar-se en braços del primer arravatament primaveral.

Hem vist exemples en la història de pobres persones ignorants governades com a ramats, però mai abans havíem sigut testimonis d’aqueixa visible emoció, d’aqueix afany conscient i precipitat per convertir-se deliberadament en borregos. Si això no és treball en equip, apaga i anem-nos.