La ment d’un obstinat terraplanista és com la d’un xiquet, ingènua, tossuda, creativa, infatigable. Pot veure’s en eixa rebel·lia, en eixa vehement transgressió de la coherència i de la lògica, una emoció molt similar a la d’un entossudit Quixot, l’idealisme romàntic i exaltat d’un temerari aventurer. Però el terraplanista no es limita a proposar la seua teoria, la imposa, i censura la crítica picant de peus. La tossudesa del seu deliri és admirable, com a admirable és l’extravagància de les seues conjectures, com a admirable és la seua intolerància als arguments contraris, a la realitat. Ningú més intolerant —preciosa paradoxa— que aquell que s’esgargamella exigint tolerància.

Ah, que bell seria visualitzar eixe pretés univers pla: la lluna penjada d’un hilillo platejat en una esquinita del firmament, com un dibuix escolar en el quart d’un xiquet, com a adorn en una festa d’aniversari, una lluna arquejada i somrient amb un sombrerito malva. El sol en el centre, penjant d’un cordill, una piloteta buida de cartó sobredorado, girant sobre sí mateixa com una bola lletja coberta de espejitos en una discoteca dels 90. Els oceans limitats per un mur de rajoles blanques, i en el cim d’aquests murs multitud de coquetos tests alineats, i més enllà dels geranis i dels clavells una superfície entapissada d’un bellíssim i llustrosa gespa, i desenes de mesitas plegables d’estiu, entre muntanyes de goma-escuma. Els vaixells, atipats de curiosos, rebotant en les ribes emmurallades i enfilant diferents rumbs, a l’atzar, com velers cabeceantes de paper navegant en l’estretor d’un toll. Avions volant permanentment en cercle, com a gavines de drap. Per a evitar que els xiquets es precipiten en l’abisme circumdant, en els extrems buits d’aquesta terra anivellada i quadrangular, per a impedir que les criatures caiguen en eixe profund infern, en eixe fossat escruixidor habitat pels ceñudos dimonis de Dante, una espessa barrera elevada d’alegres garlandes i algun cartelito anunciant restaurants de menjar ràpid. Ah, quines delicioses imatges, quina primorosa existència plana, quina estúpida fantasia, que bast i descurat engañabobos.

Però aquest món esfèric i imperfecte està plagat de perfectes bojos, i tots ells desperten, sense sospitar-lo i al seu pesar, una quota particular de tendresa, una dosi inevitable de sincera simpatia. N’hi ha, en efecte: ignorants que aposten per l’horitzontalitat dels planetes, girant deliberadament l’esquena a les proves, a la demostració empírica, a l’evidència, però també els cal aposten, arrossegats en eixe mateix llit de bogeria, per la immaculada honorabilitat de la classe política; els cal creuen cegament en la justícia, en una justícia infal·lible, i els cal troben, en la promesa d’un amic, un jurament sagrat, infrangible. Existeixen persones que somien porfidiosament amb un món en pau, lliure de conflictes, desproveït de guerres i de sang, individus que somien amb un món germà, i existeixen així mateix persones càndides, se’ns estripa ací l’ànima, que confien en la durabilitat infinita de l’amor.