Només és hui un rumor, a penes un murmuri al carrer desert, el fràgil embrió d’una poderosa alarma, però, per si de cas, val la pena consignar ací aqueix lleu i aterridor xiuxiueig de rogle clandestí. Ens confessa la portera, amb entrenada dissimulació, que s’estan venent a bon ritme flamants escopetes de caça en les rebotigues d’alguns comerços. Dues bosses de mandarines i, per l’extrem del taulell, una capseta de cartutxos. Arpons balleneros també, de segona mà, impecables. Les finestres es tanquen religiosament a calç i cant, porticons inclosos —ens compta—, amb l’arribada de l’ocàs. S’estan organitzant batudes nocturnes per senyals. Una picada d’ullet, una breu ganyota, una tosecilla i a formar de tres al pati.
Hi ha una fera solta, una feristela ceñuda, un espantall perillós i ronroneante. Hi ha una bestiola dolenta al qual sacsejar en les costelles. És tinyeta de dimensions humanes, un greixós zero a l’esquerra. Hi ha un monstre amenaçador campant a pler per l’urbs, un ninot de semblant tort que calciga els nostres anhels de concòrdia, una bèstia marró que tracta de derrocar les bastides de la nostra urbanitat, que es rebolca i saltirona abominablement al jardí de la decència. Es requereix donar-li caça com més prompte millor. Cal tirar-li el llaç i punxar-lo amb la garrocha fins a dessagnar-lo, i abrasar-lo després en una pira sagrada amb les primeres llums de l’alba. Sense escatimar en garlandes i en dolls d’encens: és, atenga vosté, el masculinista. Que el Senyor, si té a bé, s’apiade de nosaltres amb urgència.
Senzill resulta reconéixer-ho. No hi ha més que veure-ho afanyant-se a obrir portes per a cedir el passe a les dames, amb aqueixa sonrisita felona, amb aqueixos ullets de ratolí puñetero. Ací va xiulant carrer a baix, miren-ho, tan pancho, tan despreocupat, tan atàvic, utilitzant el repugnant genèric masculí, negant-se a escriure amb arroves. Ahir va regalar unes flors a la seua esposa, i costa creure, en aquests harmoniosos temps que corren, que ningú tinguera la dignitat de sacsejar-li sis porrades en les dents. Costa creure que encara no s’haja instaurat una patrulla policial per a perseguir semblants gestos de cortesia rància i passada de moda. Perquè hui són flors, però demà s’obstinarà ell a pagar el café, i llavors, ai, el sombrajo multicolor se’ns desmunta. Que poquet costaria organitzar-se i tenyir el pèl de verd a aquest animal, agafant-lo pels turmells, i travessar-li les celles amb uns bonics pendents, i tatuar-li quatre o cinc paraules en xinés, ben visibles, i, en fi, endreçar-ho com Déu mana. Quin poquet treball portaria arriar dos manguerazos a aquest tuercebotas i desembarassar-ho de tots aqueixos valors tradicionals, tan importunos hui, tan anacrònics, tan perjudicials. Que bell seria, sempre pel seu bé, submergir-lo en la tolla del nostre càlid corrent ideològic, i obligar-lo a combregar amb el nostre dogma irrefutable. Quant li aprofitaria. Però es resisteix, el mamarracho.
Escoltem el veí a altes hores de la nit, a l’altre costat de la paret, greixant a consciència l’escopeta. Sentim els espetecs metàl·lics de l’arpó. Hi ha esperança, amic meu.