A hores d’ara del s.XXI resulta del tot trist i desesperant adonar-te que vius en una societat en procés de regressió cultural, en la qual són les ideologies les que fabriquen la nostra realitat i no a l’inrevés, i en la qual la tònica dominant consisteix a intentar retorçar i sotmetre les realitats científiques a aquestes ideologies i creences.

En els últims temps i en el nostre cas particular, les persones trans estem assistint a una enlluernadorament mediàtica però inútil lluita entre un feminisme anomenat «històric», segons el qual les teories queer esborrarien la frontera entre sexes fent tot el seu corpus ideològic inservible, i aquestes mil vegades sobadas teories queer, per a les quals el sexe no és un factor a tindre en compte a nivell identitari. Dues fantasies pesades sense cap base científica que es barallen i lluiten acarnissadament en el seu afany d’aconseguir el no-res més absolut i interferint a més de forma negativa en la consecució dels nostres drets. La veritat és que, mirant-ho tot des de dalt, m’importa una banya tant el que les feministes aconseguisquen eixa buscada «claredat» en el seu particular camp de batalla com que les teories queer acaben predominant i els gèneres es diluïsquen en un magma informe que mai eixirà del seu nivell teòric. Ni l’un ni l’un altre ens beneficiarà a les persones trans o a la resta de la ciutadania.

El problema que embulla tot això és que l’activisme trans, en lloc de manar aquestes dues teories a prendre vent, deixar esdevindre en esdevindre històric (aquest sí que està de la nostra part) i contemplar amb tota la seua displicència com s’arrien aquestes dues tendències contraposades i inútils que en res ens incumbeixen enfront d’un bol de roses, ha pres partit per la segona opció i constituït un feble subjecte polític sobre una base tan fantàsticament frèvola, en lloc d’esforçar-se a construir un subjecte racional i amb els peus en el sòl basat en la nostra realitat biològica, un activisme pragmàtic en el qual per davant de tot estiguérem els éssers humans i no les entelèquies. Igual que eixes feministes de saló que s’esgargamellen proclamant eixa teoria marciana que és l'»abolició» del gènere, les persones trans hem acabat substituint la defensa de la realitat humana per la defensa d’una teoria abstracta que mai aconseguirà la seua consecució.

D’antuvi vivim una actualitat en la qual la realitat és silenciada, i els descobriments i troballes dels Galileus i Copérnicos d’aquesta època, que per a nosaltres serien els biòlegs, genetistes i psicobiólogos, són esborrats i els seus autors sistemàticament condemnats a la foguera del silenci i l’ostracisme. Les seues conclusions no són «convenients» i incomoden als artífexs i defensors d’eixos constructes ideològics sobre els quals s’erigeix tota política pretesament al nostre favor, i també tota política a la nostra contra. Estupideses ideològiques a part, aquest és l’esborrament que veritablement hauria de preocupar-nos, a nosaltres i a la nostra societat avançada: el vergonyós esborrament de la veritat que es dona no sols en el cas particular de les persones trans, sinó actualment en tots els nivells. Al final, la llustración i el seu defensa de la racionalitat no han servit per a res, ja que la superstició i el pensament màgic han sobreviscut a base simplement de substituir els seus objectes de culte i creença i picar tota opinió discordant, encara que aquesta opinió siga real i racionalment la que està en posició de la veritat.

«La veritat us farà lliures», ens crida algú des del més recòndit passat. És això el que temen?