Pregunta: Miriam Larragay, per començar, torna a la seua ciutat, Villena, després de 20 anys estudiant o treballant en altres llocs del país i et trobes amb el teu passat i t’enfrontes…

Resposta: He hagut de tornar per a agafar arrel i identitat. Estava amagada inconscientment, deixant una part de la meua vida en la qual no em vaig trobar. Tornar a casa, et fa sentir-te bé perquè et reconeixen. Necessitava saber d’on vinc, qui coneixia a la meua mare. La meua família realment no era de Villena sinó de Granada, encara que ho reconec com el meu poble. Vaig estar lligada a Dénia, que és on vaig nàixer i també a l’Alfàs del Pi per qüestions familiars.

P: Hi ha una mica més trist que la mort d’una mare?

R: Depén de com siga la mort. La mort d’un fill potser és més dur. La mort de la meua mare no l’entenia quan era una xiqueta encara que després respons a aqueixes preguntes conforme veus les coses i les persones que t’envolten.

P: El teu curtmetratge del qual parlarem, L’ÚLTIM RECORD, quanta amb la col·laboració de l’Associació Contra el càncer de Villena (APAC). I d’alguna manera el teu treball és un suport o reconeixement a aquest tipus d’organitzacions de suport social.

R: Les associacions xicotetes que estan prop de les persones, que enguany compleix 20 anys de treball, coincideix amb la mort de la meua mare que va ser sòcia fundadora. “Sóc Miriam la filla de María Angustias”. Vaig cridar a l’associació i em vaig trobar amb l’estima que li tenien. Vaig entrevistar diferents sòcies actuals que em van ajudar a investigar la vida de la meua mare que em va permetre fer registre de l’obra.

P: L’obra és un duel tardà. Després de 20 anys de ser conscient que la teua mare es mor, la mare Vitòria.

R: Crec que el curt em permet trobar una mica del meu arribant als altres. Però és una bestreta del que serà el meu futur llarg que anomenaré “33”. Això curt havia de ser el primer necessàriament on presente la meua sensibilitat, on la consciència es transforma i ixen noves capacitats que et permet obtindre la nova força per a viure. I et creus llavors totes la coses i els teus valors que descobreixes.

P: María, la mare, havia de ser una dona molt actual que fins i tot treballava de model, posant nua en un estudi de pintura.

R: És una ficció on realment el que produeix una simbiosi amb l’època actual que ho represente jo mateixa, amb el meu treball en l’actualitat, enfront de la seua època.

P: En la teua trajectòria cinematogràfica el concepte maternitat és una constant.

R: El tercer curt que prepare compte la història d’una família amb un xiquet que té Asperger. Continue amb l’esquema de parlar de la mare i la maternitat. Jo sempre he volgut ser mare des dels veintitantos.

R: Sembla una història de dones, mare i filla, on sembla que no hi ha pare o altres homes en la història potser perquè era una mare soltera o gestionava, segons es diu ara, una família monoparental.

P: Ho excloc. No hi ha fotos d’home en la peli, perquè no hi ha hagut pares i a més era alguna cosa que m’afectava pel dolor. Per tant ho bloquege, encara que també ho vaig perdonar. En el llarg sí que apareixerà la figura de l’home.

P: El paisatge del curt és molt identitari. Molt rabal, cases antigues, la Processó de la Verge de les Virtuts (La Morenica).

R: Havia de ser així. No podia fer-la a Madrid. He triat aqueixes localitzacions per oferir una imatge de família modesta en un context molt concret.

P: En el repartiment has comptat amb l’actriu Isabel Mata. Una professional amb molt de rodatge en el Teatre Clàssic. Quin valor t’aporta ella en la teua pel·lícula.

R: L’he seleccionada per la qualitat de la seua interpretació. Ella va acceptar ràpidament a més de que m’uneix una amista que em donava proximitat.

P: Després està la xiqueta actriu Noa Bonachera, que és una les filles en la pel·lícula, la filla xicoteta.

R: Ella té 11 anys com la personatge. La relació amb ella i amb la seua família va permetre prendre la decisió d’incorporar-la. Està encantada.

P: I després tu, que representes a la xiqueta ja major. Sembla complicat aquest paper.

R: A part de ser jo mateixa molt sensible. Tinc la sensació de que aconseguiré demostrar que puc llevar la pols. Va ser un moment en el qual jo necessitava una abraçada i no una reprimenda a una adolescent.

P: Comptes diferents referències estètiques en la pel·lícula. podries destacar-nos algun més singular?

R: “El Lladre de bicicletes” on hi ha plans subjectius del xiquet que és el seu protagonista. La pel·lícula conta una relació de paternitat d’una vida d’ells sols, una família que també és humil.

P: Pertanys a l’Associació CIM, associació de dones cineastes i de mitjans audiovisuals. Això diu de tu que eres una dona lluitadora, reivindicadora i l’expressa la teua participació associativa en moviments com aquest.

R: Vull aconseguir fer sentir la veu de les dones. Ser una més d’elles en una plataforma que et recolza i on necessàriament no sóc feminista.

P: Com veus la vida cultural que estem vivint al nostre país o a la teua ciutat?

R: Crec que hi ha un canvi d’actitud amb els gestors culturals per part de l’administració per a recolzar les necessitats culturals però hi ha una assignatura pendent que és connectar des del cultural amb els i les joves.

P: Quins són els teus pròxims projectes professionals a més del curt?

R: Vaig fer el CAP per a optar ha posats d’ús de formació. Tinc idea de fer un documental de la temàtica de l’Asperger. En ser actriu i model obtinc ingressos professionals des d’aquest sector.