Res ens impedeix eixir al carrer un assolellat dia de març disfressats de calamaró, amb una banya en el front i, en ell, rematant l’estampa, sis sardines travessades amb gastronòmica gràcia. Res ens impedeix passejar-nos encesos d’orgull per les quatre avingudes més concorregudes del poble: ací va el calamaró amb el seu etzibe de sardines a la part alta del cap, ací va, ufà i radiant, sense ànim de molestar a ningú. Perquè ja veurà vosté com s’ofén de seguida el ximple censor, aqueix ximple censor que prolifera hui sota les pedres, que roman a l’aguait en les ombres, en les xarxes, arrugant el seu musell de gata maula, que s’erigeix en terrible pastor espiritual i salta, com amb un ressort en el cul, cada vegada que algú esgrimeix l’entremaliadura de manifestar públicament la seua opinió.
Ho diuen cultura de la cancel·lació però volen dir censura. Al ximple censor no li agrada que vosté isca al carrer i es contonee sota la llum del sol vestit de folklòrica, i arremet contra la seua llibertat, aqueixa mateixa llibertat que tant s’esforça el ximple a consagrar com dret universal, aqueixa llibertat que per al ximple censor és sagrada i irrenunciable, però que, per a vosté, és merament accessòria. La llibertat de moviment i la llibertat d’expressió de vosté són llibertats que decideix el ximple censor. Aquest neci adoctrinador del suposat ordre social desaprova les etiquetes, però ell s’afanya a etiquetar-lo a vosté. Al ximple censor no li agrada que vosté diga gros al gros, flac al flac, lleig al lleig, home a l’home o dona a la dona. I li resulta especialment insuportable que vosté diga rebaixes de condemna a les rebaixes de condemna. A aquest imbècil li satisfà inventar nous termes —que ell creu enginyosos— amb què provocar una espècie d’èxtasi progressista general, un paroxisme pueril rivetat de confeti on els seus amics, ximples censors com ell, es rebolquen potes enlaire amb els ulls en blanc, la boca oberta i el puny tancat.
Al ximple censor, capdavanter esperpèntic del pensament únic, no li complau el sentit de l’humor, no li agrada l’acudit, l’acudit. Per a ell, són atacs directes a la seua integritat, al seu amor propi. El ximple censor avorreix la broma, perquè en ella entrelluca un violent menyspreu, i activa precipitadament els mecanismes del seu boicot. El ximple censor el diu cancel·lació perquè li tremolen les canilles quan algú alça la veu, enfastidit, i compara la seua censura amb aquella que practicaven —exactament la mateixa— les més salvatges dictadures reaccionàries. És a dir, i ací emergeix l’alta comèdia: que el ximple censor, inflamat en el seu dolç i innocent croada, arrogant-se en la societat un paper d’elevada brúixola moral, d’impagable defensor dels oprimits, ha acabat convertint-se, per una singular carambola, en un grotesc dictador d’èpoques sagnants.
Aquestes coses ocorren inevitablement quan es té tot excepte intel·ligència. La intel·ligència que denota, precisament, el sentit de l’humor. El ximple censor pica de peus amb còmica frustració quan el sentit comú el bufeteja. Ai, que injust i deplorable, pensa l’idiota, que aquesta societat intolerant no es deixe emmordassar pel meu capritx visionari i intransigent. I sentència amb un somriure: Deixeu-me que jo us diga, pel vostre bé, com heu de pensar.