Segons les estadístiques sobre la tercera edat, que configuren el perfil dels ancians en el moment actual, sabem que el país continua el seu procés d’envelliment i que existeix una tendència creixent en l’augment de persones majors que viuen soles. Per comunitats autònomes, Catalunya és la regió amb més majors vivint en soledat, seguida d’Andalusia i Madrid. Les xifres ascendeixen a 2, 1 milions en el cas dels majors de 65 anys  i en un gran percentatge es tracta de vidus i vídues, amb un clar predomini d’aquestes (1,5 milions) enfront de 600.420 homes en aquesta situació. La feminista Lidia Falcón , va pintar el retrat de la dona espanyola major. És de baix nivell d’instrucció, com la majoria dels homes majors, viu sola i cobra una pensió de 600 euros. Les dones d’aqueixa generació, com la líder feminista nascuda en 1935, van viure la guerra i la postguerra i van criar als seus fills amb grans dificultats en una època en què no hi havia electrodomèstics que els feren més fàcils les faenes de casa i a vegades ni tan sols podien distraure’s amb la televisió. Moltes d’elles van formar part de la massa treballadora femenina que incloïa oficis durs en la indústria i, pels anys 60, fins i tot en les pedreres. Elles han sigut, sosté la Falcón, les grans excloses de la societat i continuen sent invisibles per als polítics actuals, que es dirigeixen preferentment a l’electorat jove o de mitjana edat amb les seues propostes programàtiques. No sols això, sinó que també són menyspreades per les noves generacions, que veuen en elles una rèmora per al progrés.
La tercera edat pateix una marginació social i una discriminació en tots els àmbits de la vida. Per als ancians no existeix moda ni són considerats objecte de la publicitat, com feia notar Vicente Verdú en un assaig titulat Senyores i Senyors, fa alguns anys. Menys encara són considerats subjecte de seducció, la qual cosa és rotundament cert en el cas de les dones. Rar és que una dona amb prominència social o econòmica aconseguisca una parella jove i atractiva. El sociòleg Gilles Lipovetsky, en La Tercera Dona,  subratlla aquesta diferència fonamental entre els sexes. Mentre l’home disposa de mitjans com la riquesa, estatus, prestigi, força, etc., les armes de seducció femenina s’han reduït tradicionalment a la seua bellesa física i joventut. El prestigi o la intel·ligència de la dona no la converteixen en desitjable.  L’informe del CESIC el confirma, ja que mentre més de la meitat dels homes majors viu en parella, elles viuen soles.
La pandèmia ha vingut a agreujar aquesta aflictiva situació, en molts casos. En 2020. Novament segons les estadístiques oficials, van augmentar en un 47% el nombre de llars unipersonals de persones majors a Ceuta, un 21% a Canàries, un 17% a Astúries i un 13% a Aragó.
Segons pronostiquen els estudis demogràfics, el procés d’envelliment espanyol s’accelerarà en els pròxims 30 anys, la qual cosa alterarà la distribució d’edat en la població. La conseqüència és que s’obri una preocupant bretxa entre les necessitats de despesa i les nostres capacitats productives com a país. Actualment existeixen entorn de 3,3 persones  de 15 a 64 anys per cada persona de més de 65 i s’espera que aquest número disminuïsca a 1,7 en 2050.
Tot aquest ombrívol panorama implica un repte a aquesta economia envellida, amb més consumidors per treballador, més pensionistes per contribuent i més dependents per persona jove.
La cruïlla de la despesa en pensions no la podrà solucionar l’actual govern ni el ministre dels globus sonda. Requerirà d’un gran esforç col·lectiu. Pensions i serveis públics, com a salut i cures, han de finançar-se necessàriament amb més imposats i cotitzacions. Es remena una major extensió de la vida laboral, que en alguns casos resulta inviable pel tipus d’activitat , però l’augment de la participació en el mercat laboral en els col·lectius de majors, entre els quals hi ha majoria clara de dones (que d’acord amb alguns estudis són més proclius a la inactivitat i a la desocupació) podria tindre un efecte positiu.