Tothom ha sentit parlar de les batalles de Waterloo, derrota definitiva de Napoleó (1815) o de Gettysburg (1863), triomf decisiu de l’Exèrcit unionista en la Guerra Civil nord-americana. Doncs bé, tots dos camps de batalla van ser declarats, fa més d’un segle, patrimoni nacional de Bèlgica i Estats Units, respectivament. Amb açò, els governs d’aquests països no solament van garantir la seua protecció i preservació, sinó que van posar les bases per a convertir aquests espais en centres d’interpretació sobre la guerra. Avui dia, i des de fa dècades, Waterloo i Gettysburg reben milers de visitants cada any i són actius llocs per a la didàctica de la història i el turisme cultural.

Espanya, lluny dels països de referència.

La situació a Espanya es troba molt lluny d’aquests exemples señeros. I açò a pesar que els camps de batalla, com a escenari de fets traumàtics, són un tipus de patrimoni que ha deixat la seua empremta en els paisatges i les comunitats locals de les quals formen part. Açò els confereix importància, però el desconeixement o la falta d’interès de l’administració condueix al fet que no siguen reconeguts com a béns patrimonials. Açò implica, lògicament, que manquen d’un pla de gestió i que en la pràctica siguen un patrimoni ignorat.

El cas de la Guerra de la Independència espanyola (1808-1814) és, en aquest sentit, paradigmàtic. La guerra contra Napoleó no solament va ser llarga i cruenta sinó que va romandre visca en la memòria de generacions d’espanyols. De fet, l’espai urbà de moltes ciutats es va ser poblant de monuments i noms de carrers que recordaven fets i personatges de la guerra. I també, en alguns paisatges rurals, es van erigir xicotetes obres commemoratives. No obstant açò, en 2018 només dos camps de batalla té la protecció com a Lloc Històric: Els Arapiles, prop de Salamanca, i Somosierra, en la comunitat de Madrid. I, d’aquests dos, l’únic que compta amb un centre d’interpretació és el primer.

El potencial de la província d’Alacant.

Amb aquestes línies, voldria cridar l’atenció sobre el potencial que, per a la dinamització cultural i econòmica i el desenvolupament local, ofereixen quatre camps de batalla de la província d’Alacant: Castalla (1812 i 1813), Mutxamel (1812), Villena (1813) i Biar (1813). En tots ells, es van produir accions de guerra que van durar diverses hores. Les dues batalles de Castalla, la primera amb victòria i la segona amb derrota francesa, són millor conegudes, però totes tenen alguna cosa en comú: una part de l’escenari on es va combatre encara és una paisatge natural o, almenys, conserva determinats fites o construccions amb valor patrimonial. La seua protecció i gestió serviria per a posar-los en valor, primer davant la comunitat local -Castalla, per exemple, ja compta amb una protecció parcial de l’espai natural-; i, després, per al públic en general, que els veuria com un atractiu turístic més per a visitar la comarca on es troben.

El pla de gestió hauria de ser integral i, per tant, el resultat de la col·laboració de diverses àrees municipals i de les administracions provincial i autonòmica. L’ideal, sens dubte, seria que cada camp de batalla comptara amb un xicotet centre d’interpretació, museografía nòmada, és a dir, basada en recursos digitals accessibles mitjançant codis QR, i una ruta històrica. Sense oblidar el desenvolupament d’un programa d’activitats al llarg de l’any. L’objectiu principal hauria de ser la didàctica i la divulgació de la Història. A partir del fet puntual de la batalla o l’acció bèl·lica, caldria mostrar com vivia la gent d’aquella època i com va afectar la guerra als civils i els soldats, o com es va construir la memòria d’aquells esdeveniments. Tot hauria de convergir en un discurs que, al final, mostrara el mal que comporta una guerra i la necessitat de promoure una educació per a la pau.