Quins complicat resulta conciliar en aquest món el desig amb la virtut, l’anhel amb el mereixement. Ens commou en gran manera contemplar el plor d’un talòs, que, desesperat i pataleante, es lamenta profundament perquè no posseeix un iot de huitanta metres d’eslora. Uns altres sí, altres individus més afortunats es passegen graciosament, embotits en els seus vestits de bany purpúreos, per la coberta d’aquestes riques mansions flotants, admirant els sedosos capvespres sobre el delicat llenç de l’horitzó marí, i riuen. Però el desgraciat ploriqueja amb encesa pena perquè el destí, aqueixa cosa negra i abstracta que tant obstaculitza els seus plaers, li ha negat semblant aquesta. No hi ha iot, doncs a plorar s’ha dit. El que a ell no li passe… Així mateix, ens parteix en mil trossos el cor l’immens dolor que proporciona, a una altra surera, l’esborronadora tragèdia de no haver aconseguit adquirir una sumptuosa propietat en la mateixa riba de la platja. Ho veiem sanglotar —i ens estremeix la seua profunda amargor— perquè el sou de reposador no li ha aconseguit, i ara transcorre els dies deplorant la seua mala sort; ell, tendre merluzo, que sempre va aspirar a apuntar-se a la finestra en els ocasos de dolç estiu per a albirar, amb una copa de vi blanc a la mà, les coquetes barquitas de vela, i a escoltar com les ones espumoses trenquen, capritxoses, contra els sòlids murs del seu idíl·lic apartament.

Els llorons, aqueixa raça conspícua, distingida, deambulen amb els ulls enrogits pertot arreu. N’hi ha de molt diferents menes, si bé és senzill identificar-los per aqueixa ganyota permanent en el rostre i la seua forma tan peculiar de negar dramàticament amb el cap. Els cal escriuen versos i ploren en recitar-los, tal vegada perquè estan persuadits de la gran bellesa del seu traç o de la vastedad del seu talent, o potser, probablement, perquè són conscients de la seua repugnant mediocritat. La mediocritat, sens dubte, és una de les més poderoses i justificades raons per a plorar obertament. També hi ha llorones que pretenen partir en dos un país, que somien amb esqueixar-lo, i que piquen de peus com a xiquets acaronats perquè no aconsegueixen acariciar el seu objectiu, tal vegada perquè estan persuadits del seu honrós propòsit nacionalista, o potser, probablement, perquè són conscients de la seua repugnant malignitat. El nacionalisme cec, obstinat, en un món de sagnants davanteres —on la vida d’un ésser humà val menys que la d’un altre per haver nascut senzillament en diferent lloc—, és una altra de les més poderoses i justificades raons per a plorar obertament. La terra de vosté és bella, és extraordinària, és bressol de belles gents i precioses tradicions, però el seu nacionalisme egoista, la seua tossuda i odiosa obsessió és, com vosté, llorón mesquí, un descomunal sac de fem.

Sovint cometem el tremend error de confondre a una persona sensible amb un llorón. O el clam per una terrible injustícia amb una obertura ploriquege. El plor sincer d’un ésser humà, en moltes ocasions, no és una altra cosa que la noble i estripada expressió d’una aflicció vertadera. No prenguem, doncs, aquest plor autèntic i legítim pel frívol i habitual ploriquege d’un obtús rosegó.