Si la veritat és que existeix una deliberada obstinació a fer-nos creure que la nostra manera de vida no sols és envejable i perfecte, sinó modern i des acomplexat, si bé tractem de persuadir-nos que hem deixat arrere les molestes convencions tenyides de sépia del passat, per contra, la ceñuda realitat s’entossudeix també al seu torn, amb insistència i potser amb més afany, a demostrar-nos que de modern i envejable tenim, com a màxim i no en tots els casos, la tallada de cabells. A través de multitud de plataformes se’ns presenta un món idíl·lic, un món que, aparentment, recorrem hui gojosos, plens d’optimisme, però que, com un fràgil decorat de cartó sota la furiosa pluja tardorenca, s’enfonsa amb rapidesa.

Els solters, aqueixa estirp codiciable i màgica, ronden feliços pels algodonosos corredors d’un preciós laberint en què invariablement troben alegria i on, entusiasmats, aconsegueixen alleujar la inquietud dels seus palpitants cors: enorme i cochina mentida. Temps arrere, els solters —aqueixa estirp, més aviat, aclaparada i tràgica— comptaven amb un avantatge primordial: es podia llegir en les ganyotes congestionades dels seus rostres, sense por a la temuda censura o a l’escarn, una desolada tristesa. Era completament lícit. Hi havia motius per a sentir-se atribolat, per a meréixer les mostres públiques de commiseració. Hui, no obstant això, un solter es veu obligat a fingir que ha aconseguit un estat d’immillorable i digna complaença, sota pena d’acabar enterrat sota tones d’infàmia: la solteria ha de lluir com a sinònim de blindada i eufòrica felicitat. No s’atrevisca vosté, botarate, a posar-ho en dubte.

Però la veritat és que aquesta època actual, a despit del seu flamant aparador, de les seues fementides imatges, dels seus edulcorats missatges, de la seua obstinació a enlluernar-nos, roman repleta d’antics tòpics i de trinxeres costumistes: la vida d’un solter no és senzilla. Les reunions familiars, verbigràcia, són perillosos camps de mines. Ací va aqueix solter egoista que només pensa en si mateix i en la seua pròpia satisfacció, que repudia la sagrada essència familiar amb una sonrisita irreverent, que detesta als xiquets. Atrapem-ho de seguida, agafem-ho pels peus. S’autoritza la pesca amb arpó. Es recomana, amb encarit pregue, marcar-los el llom amb un ferro incandescent.

Poc importa, pel que sembla, que les raons de la seua solteria, en la majoria dels casos, estiguen directament relacionades amb la precarietat del món laboral —que amputa dramàticament el desig i les expectatives de formar una família, o fins i tot d’entaular una relació de parella—, una precarietat crònica que s’erigeix hui, inevitablement, com el terrible i vergonyós símbol de l’estratègia fallida d’un estat, del seu fragorós fracàs en matèria social.

Assumint que la perspectiva femenina és encara més complexa, aborda un servidor aquest singular assumpte, no obstant això, de puntetes i des d’un limitat punt de vista masculí, perquè no es pot, únicament a fi d’escriure unes línies, canviar capritxosament de sexe. Bé, en realitat sí que es pot.