Cau a les nostres mans un tebeo, una graciosa publicació, com les d’abans, sembrada de fabulosos personatges. Una vertadera joia. En les seues primeres vinyetes, contoneándose, amb les aneguetes arquejades, ens mostren al Narcís d’Ovidio, amb un espejito penjant-li d’un baldric. Els vilatans, aterrits per la seua supèrbia, fugen a refugiar-se després del plat de cigrons, que cada vegada llueix més escàs. És tan encegador el centelleig del seu amor propi, que es figura baula àuria de la Història. El cronista del futur, hui encara xarrupant mocs i tacant el bolquer, demà suarà tinta xinesa per a traçar semblant retrat: ací va dir blau, ací groc, ací rosa pal

A la meitat d’una plaça, a lloms d’un corser bai, que piafa amb revoltós orgull, una Currita Jiménez, feroç bandolera, agut mal de queixal del Narcís, sacsejant amb l’assot a destre i, especialment, a sinistra. «A mi una plaga bíblica no m’obliga a tancar els bars», afirma, embotida bellament en el seu abillament de chulapa, i la multitud s’alegra, arrabassada.

Apunta en aquest peculiar còmic una dama d’encarnada passió, de perfil vulnerable, blanc de sàtires quevedistas. Ens la pinten en la seua mansió rosàcia, ajustant els ullets i assajant melosamente el seu decàleg de la perfecta utopia, d’edulcorada evanescència. «Ai —es lamenta—, si les xiquetes de sis anys pogueren votar…» A continuació, el seu camarada i amiga —amigues eren abans, ara es fiquen claus en l’entrepà de tofu—, una xica exaltada, amb carita de llauradora, òrfena de currículum, amb el puñito enlaire, apostada al costat de la porta gran de la trena, repartint permisos permanents de llibertat a tota mena de xusma.

Sobre una lloma pelada, un muchachote amb els pantalons de la mili i una escopeta de caça al muscle. S’enfila a l’espinada d’un immigrant que passava per allí, al qual ha derrocat de dues garrotades, i proclama, llegint un paperot: «Jo em passe pel folre l’Estat de les autonomies!» Hurras entre els assistents. El muchachote fa rodar la mirada, portat d’una sobtada nostàlgia, i s’entendreix en rememorar aquells temps en què les dones regnaven en les cuines, amb amorosa submissió, i una llàgrima li esvara per la viril galta i se li embulla, fúlgida i palpitant, en l’extrem del seu barbita de punta.

L’autor maliciós del còmic ha dividit el mapa en regions. En la següent vinyeta, Espanya del Nord. Ens presenten uns divertits i pintorescos personatges: Manzanito, Gobelet i l’emperador de plom. Manzanito, pujat a un escambell de mig metre, es dirigeix a una nodrida audiència en embullat galimaties que ni ell comprén, arrufant les celles, tement, una vegada més, que no ho prenguen de debò. No necessita ulleres, però les usa per a donar-se to. Gobelet xipolleja alegrement en la riba de la Mondongueta, fent riure als xiquets. Dues secretes il·lusions alberga: constituir el regne de la botifarra i convertir-se, algun dia, en l’osset del potet de mel, el de la barriguita a l’aire. L’emperador de plom, vestint zapatones i un vestit sis números per damunt de la seua talla, viatja d’incògnit en una majestuosa carrossa —carrossa o maleter, quin més dona, són llicències de novel·lista— i repassa un discurs apòcrif, com tota la seua carrera. Va camí d’uns bells pujols on van bastonejar, temps arrere, a aquell altre emperador. A vegades, desperta xopat en suor, pàl·lid com una lluna de primavera, creient-se engarjolat.

Ja no es lligen còmics com aquest, trufados de singulars i imaginaris personatges. Hui, la premsa ens adorm amb el relat auster de la política actual, tan nobles, tan mesurats, tan judiciosos i solemnes els seus membres, tan entregats a procurar el benestar i la unitat del poble.