Esther Abellán i Mariano Sánchez poetes que ajuden a creure en la veritat i a viure la realitat

Quan es presenta un llibre de poesia a la nostra ciutat és un refresc per al cor i la mirada. Quan, a més, en el mateix moment la presentació és doble, aleshores és un festival de la paraula i la intensitat. I això va ser el que va ocórrer aquest dijous en la llibreria 80 Mundos d’Alacant en el qual van eixir a la llum els poemaris d’Esther Abellán i Mariano Sánchez, 4º sin ascensor (nº 5) y Lágrimas de sombra (nº 6), respectivament i es van recitar també en un bonic directe de la mà del músic resident  David Álvarez, tan genial com sempre.

Ella, sobretot i així el viu, és una dona pròxima i amb una tendresa natural que t’inunda quan estàs a menys de 30 centímetres d’ella. Aqueixa capacitat jo l’admire de les persones creadores perquè aporten valor més valor a la teua vida, per la qual cosa lliges i pel que et fa sentir.

Ell és, sobretot enginyós, un home com se sol dir amb humor amb el qual compartiries diverses cerveses o vins en una conversa compartida. Una persona que et deixa expectant quan va obrint el llibre dels seus secrets fortuïts. A més, i ho ha demostrat amb el seu últim llibre, és el primer poeta valent que conec personalment, perquè s’enfronta i assumeix el dolor, alguna cosa que admire i del que jo no m’assega molt capaç.

Esther ha vingut a parlar del seu llibre, que és el primer regal de l’any que s’ha fet, entenc que merescut, per tota la seua trajectòria que conec només bastant.

Pregunta: Els teus poemes són fruit d’un canvi. D’un canvi d’un model de ciutat, d’un model d’amor però sense perdre el teu passat encara que siga difícil o dur.

R: Una transformació personal on en aqueix moment et parisques a pensar i, sense fer-te plans de futur, t’aprofites de cada instant. Aquest poemari és quasi com un diari d’on vinc i que bé em trobe. I, a més, continuarem lluitant i caminant cap avant de forma molt vitalista

P: Quan es parla s’improvisa, quan s’escriu es reflexiona. El teu poemari, per tant és una reflexió davant les noves fases de la teua vida?

R: Realment aquests poemes ixen de la improvisació, de manera visceral del que m’estava passant. Quan et passa alguna cosa i estàs tan remoguda necessites expressar.

P: La poesia em sembla ja un bé comú. No crec que siga tan minoritària, el que passa és que és molt íntima i d’això a vegades no es parla en els bars prenent cerveses.

R: Quan pense que és minoritària és que quan t’acostes a la poesia, que és alguna cosa que vius, has de fer-ho d’una manera important, amb dedicació. I això, si que pot ser minoritari

P: En el teu poemari sembla que no tremoles sinó que has vingut a collir per a tu.

R: Quan un, per la qual cosa siga, no ho ha passat molt bé has de lluitar i aqueix fet en si m’ha permés que aquests poemes siguen tan directes, sense necessitat de molta d’anàlisi. I sí, ha sigut un regal a mi mateixa.

Mariano s’ha assegut amb mi a parlar del que li ha passat amb el seu llibre-cicatriu que no dol, però en qualsevol moment pot tornar a començar sagnar.

Pregunta: què és el que ha canviat del poeta de 1978 o que és el queda d’aquell poeta en 2019?

R: El que ha canviat ha sigut la tècnica i el coneixement, la pràctica. Molta escriptura. En quanta al fons o temes no he canviat res profundament. Les experiències et porten a tocar temes, però la cerca de respostes a grans preguntes continua estant present.

P: El teu nou poemari és el capítol 2 del teu anterior Despreniment? Com tots dos es forgen en el dolor.

R: El dolor ha de ser cert i, clar, jo m’he trobat amb el dolor sent el que sóc, escriptor. En el poemari actual cada poema és una cosa consolidada ja dins, que s’ha convertit en part de la teua carn com a resultat d’aqueixa reflexió. Es troba construït en tres pilars que són conseqüència: els primers són poemes de la mort, els següents aborden la meua situació de duel i els últims són els poemes en la meua fase d’eixida del duel, encara que et continue dolent perquè el dolor és com una cicatriu. Crec, per tant, que és un tema literàriament tancat però, com escric en l’últim poema, “no descarte tornar a l’infern”.

P: Es pot fer literatura amb majúscules si mentrestant hi ha dolor.

R: Jo sóc escriptor. Per tant, est el meu llenguatge. Eres testimoni de tu mateix el teu propi notari. En qualsevol cas, sóc com Becquer: “quan sent no escric”.

P: El que més m’ha agradat d’aquests dies previs va ser la teua afirmació de “la poesia si serveix per a alguna cosa és per a dir la veritat”.

R: Jo faig el que puc i necessite ser sincer i coherent. Sent testimoni de la meua vida.

P: Per a finalitzar, els teus nous projectes?

R: El meu pròxim poemari previst per a aquest 2019 serà molt urbà, de molt de rock and roll. Ho titularé “Per als que brillen amb el bes elèctric”.

Aquesta nova aventura poètica ve de mà de l’Editorial Frutos del Tiempo d’Elx, un projecte molt viu que es va iniciar en 1990 a Elx que dirigeix i presideix Javier Cebrián. Els llibres formen part de la Col·lecció Lunara Plaquette que va iniciar el seu recorregut l’any passat i ja ha arribat als 6 números. Llarga vida a les xicotetes editorials en elles trobaràs l’inesperat.