Quan eres xiquet, només vols jugar, i et concentres diàriament a ordir una excusa enginyosa per a prolongar l’alegria mitja hora més. Quan eres xiquet, estàs molt lluny de comprendre el significat d’algunes paraules rugoses, d’orla antipàtica i grisenca: inflació, dèficit, pressupost… Una criatura de cinc anys no alberga massa nocions sobre els procediments que han de seguir-se per a desvincular el gas de l’electricitat. L’única guerra que coneix un xiquet és la que es lliura al carrer entre riallades, amb grapats d’herba a les mans, fent tombarelles en l’arena fina del parc. Els danys col·laterals, una tireta en el genoll, trencar els pantalons i enfrontar-se al breu enuig de mamà.

Hem passat, en un incomprensible obrir i tancar d’ulls, del “que te pille, que te pille”, corrent pel corredor de casa i rient com si ens perseguira el més simpàtic dels dimonis, al “que t’embarguen, que t’embarguen”, corrent també per un corredor, encara que menys amable, en un edifici trufado d’ominosos escriptoris i anguloses finestretes. Ens han pujat a espentes, en un inexplicable santiamén, al tren de la bruixa del caòtic món laboral. Hem passat de jugar i dialogar amb ninots a emmudir, com a titelles espantats, a les mans hàbils del sistema. El què vols ser de major convertit ara en fosca i desoladora incertesa. D’aquella divertida sénia i la seua aroma a caramel i cotó de sucre, a la vertiginosa i esgarrifosa muntanya russa de l’accés a un habitatge. Digna o no, poc importa, amb la condició que puguem passar les nits a cobert i ocultar les fràgils esperances després d’una porta. El romàntic i commovedor autoengany de la transitorietat: “Això és provisional, afecte, demà trobarem una mica millor”. Demà trobaràs el que jo et diga.

Si cometem la desaconsellable imprudència de tirar la mirada arrere, advertim amb estupor que les condicions de vida del que abans es considerava precarietat, s’han erigit ara en sofisticació i vertader luxe. Llavors, que t’assenyalaren amb un dit mordaç per guanyar mil euros al mes era una infàmia, era la burla gruixuda que calava en els ossos. El mileurista ahir era el pobre amb greix sota les ungles, el miserable cobert de fang, el ximple de la FP, el pària que no tenia lloc en la festa. Hui, un mileurista és un terratinent que no agafa ni la granera. No, qualsevol temps passat no necessàriament va ser millor, però que algú acudisca amb urgència a desentranyar aquest dubte raonable: innovació, progrés, tecnologia… On diables queda el món millor? On queda l’idíl·lic futur somiat?

Qui poguera tornar a aqueixos anys d’inconscient infància. El meu regne per córrer eufóricamente darrere d’una pilota, alié a qualsevol altra preocupació. Fer, en tot cas, un alt forçós en el camí per a berenar, i cap altra concessió. I a continuar jugant. Aqueix sí que era un món millor. L’hem vist a Ucraïna, l’hem vist en aqueixa xiqueta que es lliscava rient per una rampa de l’estació del metro, a la meitat de tan abominable tragèdia: en la mirada d’un xiquet hi ha un filtre poderós i permanent que acoloreix en tons pastel fins al més àrid dels paisatges.

Si això era fer-se major, l’estafa ha sigut faraònic. Si era això, maleïda siga.