GOYA RIERA: CRESOL D’EMOCIONS

“Cal canviar el món amb xicotets gestos com a carícies”.

Quan una té l’oportunitat d’acostar-se a la força i la inquietud creadora d’artistes multidisciplinaris com Goya Riera, hi ha una cosa inexplicable que es mou per dins. S’obri un espai d’intercanvi en el qual l’art és motor, llum i font de felicitat compartida. Així, amb un ideari propi i una visió molt particular, el món sembla estar als seus peus, als nostres peus, enfront d’un caleidoscopio que juga des de multitud d’angles i perfila un concepte de la vida sense límits.

Goya Riera (Alacant) va estudiar a l’escola d’Art i és titulada en Ceràmica com a mestra terrissaire-ceramista. A més, és cantant de blues i jazz, fotògrafa, escriptora i actriu. Va estrenar en 2019, com a protagonista femenina, Estimar a Saturn. En l’actualitat imparteix cursos de ceràmica, desenvolupa experiències artesanes i dóna forma al seu art en el seu taller de Sant Vicent del Raspeig. Aquesta activitat la compagina amb la música a través de diverses formacions, com ara Els Capritxos de Goya, Goya-The Band i Dt.’Goya & Els Blues Notes.

Prompte podrem veure-la en l’Espai Hernandià d’Elx.

Pregunta: Qui és, en aquest moment, Goya Riera? Quina és la teua filosofia?

Resposta: Jo sóc a la meua casa, el meu hort, gaudisc de la llum… Unes de les coses que vull fer allí són concerts, classes… vull convertir-lo en un lloc per a compartir i oferir un espai. La sinergia que es crea entre persones creatives són increïbles i, a més, l’art és terapèutic.

Hem d’aprendre a compartir la tendresa. Estem en un moment en el qual està pitjor vista que el sexe, crea vergonya. Em preocupa molt aquesta desafecció a l’hora de tocar-nos, de mirar-nos, de somriure’ns, i que la por dificulte el camí cap a aqueixa tendresa que és tan necessària. Des d’aquesta perspectiva, jo m’he proposat convertir-me en la millor persona: humil, generosa. He de llegir molt, aprendre per a poder retornar tot el que la vida m’ha donat. Tinc l’oportunitat de ser generadora de moltes coses. Per a mi és un regal donar.

Una de les meues frases favorites és que cal canviar el món amb xicotets gestos com a carícies; que una carícia és més impactant en un moment de necessitat que un xec o qualsevol altra cosa material. Jo no vaig de “flower power” i em fa mal la vida moltes vegades, però què aporte amb el sofriment? Jo sempre somric, crec molt en la neurociència i em cuide per dins i per fora, perquè les meues emocions siguen sanes.

Em causa molt respecte la por. Sóc feliç perquè la improbabilitat que vinga algú a fer-me mal és tan gran que no vull viure amb por. La por et fa no estar atent potser, et redirigeix cap a aqueixa precaució que no et permet que et passen coses bones. La por ens separa.

No m’agrada veure que les persones s’amaguen darrere de màscares, que estan plenes de judicis i prejudicis. En cobrir-se li ho perden tot.

P: Què t’ha portat a ser multidisciplinari?

R: A mi no m’importa que una peça meua es venga o es deixe de vendre, que em donen un premi o me’l deixen de donar. A mi el que m’importa és generar ones, generar benestar, profunditat, pau, resoldre emocions, explicar que la tristesa que m’ha portat a escriure una cançó pot transformar-se amb la creació. Per això faig moltes coses i m’he proposat ser multidisciplinària. Sé que no oferisc la perfecció, però oferisc el que tinc. No sóc la que millor canta, però aquesta sóc jo. Encara que ara estic aprenent molta tècnica per a créixer és important que veges que aquesta sóc jo. Sense parany ni cartó.

P: Parla’ns de “Goya & els Blues Notes”

R: Fa uns mesos, arran de la pandèmia, i després d’haver compartit diversos anys de música al costat del guitarrista Miguel Mejuto, va aparéixer Mastur Man, un bluesman del Missippi nascut per atzar a Alacant i impulsor de l’harmònica de blues a Espanya, que ha col·laborat i jameado amb molts dels grans del blues patri i militat regularment en diverses formacions. Ara formem un trio inseparable amb un repertori variat de versions de blues, jazz primitiu i country-folk, així com alguns temes en castellà, propis i aliens. A més de com a trio, continuem col·laborant amb altres músics amics que ens permeten presentar-nos en format de banda completa.

P: Com has afrontat la difícil situació dels artistes en la pandèmia?

R: El confinament ha suposat que les dinàmiques foren diferents i es forjaren d’una manera concreta. Cal veure sempre en les dificultats les oportunitats. Aquest temps tan reposat ens ha permés aprendre. Per exemple, he aprés a muntar amb bici, a tocar la guitarra… També he meditat molt de sobre l’art. Per què és important l’art? Durant aquest període he pensat en com els diners ha desvirtuat l’art fins a convertir-lo en un mercat. No es pot fer mercaderia de les emocions. L’art és emoció. Quan l’èxit es vol comparar amb els diners, amb el poder econòmic, estem davant una fal·làcia. Vincent van Gogh va morir sense vendre un sol quadre.

P: Com t’enfrontes a la producció artística?,al fet de crear?

R: Existeix una conflictivitat entre la productivitat i la creativitat. Indubtablement tots hem de viure d’alguna cosa i, quan eres artista, tens una responsabilitat. Els artistes som com a cresols, filtres del món. Per què? Perquè tenim l’oportunitat de transcendir en coses que, en principi, poden semblar superficials, o de posar el punt d’atenció en coses que ens semblen essencials. Els artistes toquem els sentiments, tenim aqueixa empatia, aqueixa facilitat per a connectar amb l’altre. I això, és una responsabilitat. En una societat com aquesta, que demana resultats, et fa entrar en conflicte. Jo no puc mesurar en diners ni la meua creativitat ni el meu art. No té sentit.

P: Consideres que l’acte creador és recíproc entre artista i públic?

R: Una de les missions més transcendentals de l’artista és ser un generador d’ones. L’obra és teua fins que la presentes. Quan realment naix l’art és quan genera una ona, una curiositat, una profunditat, una emoció. Som un fil conductor, i aqueix fil no ens pertany. Crec absolutament en la inspiració. El receptor es connecta al que l’artista recull.

Una obra d’art és tan transcendent per tota l’emoció que li envolta. El procés creatiu és vital i el públic és sobirà. Encara que l’artista no ho sàpia, hi ha idees en la seua obra que es descobreixen al contacte amb el públic. A vegades, ni tan sols els creadors som conscients de tot l’univers que hi ha al voltant de la nostra creació; se’ns perden peces.

P: La creativitat és un procés que evoluciona amb la vida?

R: La creativitat s’aprén quan un confia en si mateix. No és una ciència exacta, no es pot mesurar, i això és el que fa que semble desdibuixada. No té res d’esotèrica, és absolutament real. Jo incentive als meus alumnes. Sempre els faig molt recalcament en això quan comencen: primer copien, després se solten. Es posen a dibuixar i a modelar i es va revelant la seua personalitat en la creació; saben com no volen que siga o quines coses no caben en la seua escultura, en la seua escriptura, en la seua pintura… Aqueix és el principi que et porta a indagar, a jugar.

P: L’element creatiu et tria a tu?

R: Jo vaig trobar el fang de molt joveneta. Ara escric, cante… El fang va ser el primer. Jo vaig entrar en la ceràmica d’una manera molt curiosa. Els meus pares eren molt donats a incentivar el que nosaltres portàvem dins, volien crear-nos una passió i ens portaven a fer activitats extraescolars. A mi em van portar a ballet, judo, … no li veia sentit a res. Llavors va sorgir l’anar a pintar a casa d’una senyora i va coincidir que, alhora que jo anava a pintar, anava un terrissaire d’Agost a fer-li classes de terrisseria. Era el senyor Pepe. Ella em va dir si no m’importava pintar alhora que modelava. Jo vaig aprendre en un torn de fusta gran, que quasi no arribava a la roda amb el peu. Quan vaig tocar el fang i vaig començar a modelar, a veure les coccions, em vaig apassionar.

P: Eres molt activa en xarxes socials. Destacaria, per exemple, la sèrie de fotografies “Et done els meus ulls” o la teua frase “Fem-ho bonic”, … Quins sentiments hi ha darrere d’aqueixes interaccions?

R: La meua vida ha sigut molt complexa i difícil. Sempre repetisc que les dificultats generen oportunitats. En un moment he de començar de zero per moltes raons, la vida se’m trenca i és ací on em done l’oportunitat de començar. Em recolze molt en les xarxes socials i, després de trencar quasi tots els vincles, intente aportar les coses que a mi em semblen importants. Comence a escriure les meues xicotetes reflexions, a “donar els meus ulls”. Reconéixer que sóc feble i fràgil em fa enormement fort. Aprenc a compartir des d’aqueixa honestedat. Sóc ací i tendisc la mà a qualsevol que em necessite. I comencen a sorgir mans. És meravellós.

Jo he sentit, des de la humilitat total, que la meua vida ja ha tingut sentit perquè he tocat la fibra d’algú. Transmetre inspiració i profunditat en les coses de la vida dóna sentit a les coses. Aqueixa és la finalitat última de l’art.

P: En què consisteix ensenyar a uns altres?

R: Em sembla que cal transcendir, que a l’art cal donar-li la importància que té. Hem de ser molt conscients que el que estem fent és molt important, ser molt responsables i crear sinergies i fer coses noves, buscar. Tirarem de vint fils i hi haurà dos que crearan ones meravelloses. Compartir implementa la creativitat. Col·labore amb els meus alumnes en horitzontal, mai des de dalt; aportant els meus coneixements, però respectant-los com a creadors. M’implique en el seu projecte, els reafirme en la seua creativitat. El que em fa sentir tan bé és veure com ells creixen. Cada classe de ceràmica és més que una classe de ceràmica. És una teràpia de vida. La nostra missió és fer permeable una cosa de la qual estem mostrant.

P: Què cerques en la creació? Quins són els teus pilars?

R: Em preocupa molt que la gent siga capaç de mirar, d’admirar, però no de connectar. Per a mi és molt important entendre que el món som tots. Els espais, les coses no es poden separar i els éssers humans ens hem d’agafar de la mà per a tirar avant, aportant cadascun el que té, oblidant-nos dels egos… Cal compartir, que abraçar, que mirar, que tocar; cal arriscar-se i confondre’s, demanar perdó… Al final, tot és cerca, creixement. Vull que el meu missatge arribe millor al públic, que s’emocione.

P: Podrem veure’t en directe el pròxim 4 de juny, a les 20h., dins del cicle “Creadores. Dones a cel descobert”, en l’Espai Hernandià d’Elx. Què ens oferiràs?

R: A més d’explicar-vos moltes coses sobre mi, per a aquesta ocasió hem preparat un xicotet concert acústic en el qual tocarem blues del Delta i, com a primícia, estrenarem una versió del poema “Menys el teu ventre” de Miguel Hernández.