Solo por medio de la poesía el hombre resuelve sus desequilibrios, creando un equilibrio mágico, o tal vez, un mayor desequilibrio” (Vicente Huidobro).

La poesia xilena no va sorgir del buit, encara que durant molt de temps ha estat absent dins del concert literari mundial, malgrat els seus dos premis nobeles i els seus tres Cervantes. Durant el segle XX, a Espanya, van ser escassos els crítics que es van ocupar dels poetes, dels novel·listes i assagistes, a excepció d’Enrique Díez-Canedo i també Unamuno, de qui es diu, els jutjava acrement.

Xile manca de la tradició literària de set segles d’Espanya, però la seua literatura, les seues arrels i orígens estan alimentades per tradicions variades, fins i tot d’altres idiomes, incloent-hi els avantguardistes francesos, els textos bíblics i el Segle d’Or espanyol, incloent-hi Sant Joan de la Creu, Hölderlin, Baudelaire, Rimbaud, Rilke i Whitman, entre molts altres. Roberto Bolaño comparava la poesia nacional amb un gos de mil llets, a vegades convertit en llop aullador i també en quisso falder. Els grans exemplars de la ventrada poètica xilena van ser el gran danés Neruda, la dolça pastora Gabriela Mistral, el bull dog Pablo de Rokha, però també last but not least el llebrer aristocràtic que va ser Vicente Huidobro en l’heterogeni parnaso patri.

Vicente García Huidobro Fernández, hereu del marquesat de Casa Reial, va nàixer en 1893 a Santiago de Xile en el si d’una família emparentada amb la noblesa espanyola. La seua mare, destacada feminista de l’època, organitzava vetlades literàries i musicals en el seu palauet de la capital xilena. El xiquet Vicente va tindre institutrius franceses i nòrdiques i als huit anys va viatjar per primera vegada a París. La seua educació va ser en un exclusiu col·legi religiós jesuïta, la qual cosa va influir posteriorment en la seua rebel·lia i el seu rebuig de la religió. Als 17 anys la seua inquietud intel·lectual es va manifestar en articles de premsa en els quals abordava “la qüestió social”, i caminant el temps el jove nascut en bressol d’or s’afiliaria al Partit Comunista. Però abans, entre 1912 i 1916, començaria a destacar per la seua producció poètica i editorial, en la qual publicaria textos d’altres poetes i escriptors com Rubén Darío, Estimat Nervo, Pio Baroja, Azorín o Juan Ramón Jiménez. L’inquiet aristòcrata tocava tots els pals, des del teatre als assajos sobre estètica i literatura, entre ells un atacant al futurisme. Les seues crítiques socials, especialment als jesuïtes, reunides en Las pagodas ocultas, van fer que l’edició fora segrestada i acabara en la foguera.

En 1916, abandona el país com un fugitiu en companyia de Teresa Wilms Montt, una escriptora xilena perseguida no tant per les seues idees sinó per escapar-se de la seua família, que l’havia internada en un convent. Rumb a Europa, passa per Buenos Aires, on pronuncia xarrades i esbossa la seua teoria poètica revolucionària: el creacionisme. En El espejo del agua (Poemes 1915-1916) dona les claus del seu credo poètic:

Que abra mil puertas.

Una hoja cae; algo pasa volando;

Cuanto miren los ojos creado sea,

Y el alma del oyente quede temblando.

Inventa mundos nuevos y cuida tu palabra;

El adjetivo, cuando no da vida, mata.

Estamos en el ciclo de los nervios.

El músculo cuelga,

Como recuerdo, en los museos;

Mas no por eso tenemos menos fuerza:

El rigor verdadero

Reside en la cabeza.

Por qué cantáis la rosa, ¡oh, Poetas!

Hacedla florecer en el poema;

Sólo para nosotros

Viven todas las cosas bajo el Sol.

El poeta es un pequeño Dios.

(Arte poética)

En 1916 desembarca a Cadis i després d’una curta estada a Madrid, on coneix a Pesats-Assens i a Gómez de la Serna, s’instal·la en un París en plena guerra. Allí es tracta amb la flor i nata del cercle de poetes i pintors, Apollinaire, Juan Gris, Picasso, Jean Cocteau i entra a formar part del cenacle poètic de la Revista Nord-*Sud, al costat de figures com Tristan Tzara, André Breton i Max Jacob. Escriu en francés i a la seua casa forma un saló literari de l’avantguarda, però l’avanç de la guerra l’obliga a fugir a Tours i més tard a Madrid, on continua molt actiu al costat dels artistes que com ell s’han refugiat a Espanya i entaula relació amb els joves escriptors espanyols del moment. Després d’un breu parèntesi a Xile, per un assumpte familiar, retorna a Europa i en 1920 torna a París, on també reprén la seua incessant labor literària col·laborant amb les revistes ultraístas espanyoles. En 1921, funda i dirigeix la revista Creació, Revista Internacional d’Art, un projecte ambiciós en el qual compta amb artistes com Juan Gris, Braque i Picasso. Aqueix mateix any pronuncia una conferència en l’Ateneu de Madrid sobre la poesia creacionista i continua relacionant-se amb l’elit intel·lectual del moment, entre els quals estan Gerardo Diego i Juan Larrea. D’aqueixa època és Saissons Choisies, on parla de la creació pura, editat amb el retrat que li va fer el seu amic Picasso. Són els fonaments del creacionisme, del qual és considerat pare i líder indiscutible, malgrat les polèmiques amb Reverdy i altres que es van atribuir el seu origen. El Creacionisme és una reivindicació de l’autonomia creativa del poeta, i no la imitació de la realitat exterior: “El poema ha de ser una realitat en si”.

GENI PROTEIC

Huidobro va ser un geni proteic, que va abastar quasi tot. La seua exposició de poemes pintats, que va acabar com el rosari de l’aurora a París, poemes per a ser vestits i venuts, convertits en haute couture (Robes poèmes), guions cinematogràfics, són només algunes de les mostres del seu talent versàtil. Sense oblidar els seus manifestos artístics i polítics, que li van causar més d’un disgust en forma de segrestos, agressions i enfrontaments amb altres artistes. Coneguda és la seua enemistat amb Neruda, malgrat que tots dos van participar activament en la defensa de la República durant la Guerra Civil espanyola i van compartir ideals polítics. Eren cara i creu d’una moneda, oposats per origen social i concepcions artístiques, però del mateix valor i pes específic. Huidobro va arribar a ser proposat com a candidat a la presidència de la República de Xile -com Neruda, anys més tard- per una associació de joves esquerrans, a conseqüència de la qual cosa pateix un atemptat en 1925. En 1937, és agredit a la porta de la seua casa per protestar contra l’enviament d’assessors militars de Mussolini a Sud-amèrica.

La seua vida privada no va estar exempta d’escàndols, des del affaire Wilms Montt fins a les seues diverses unions matrimonials, entre elles la del poeta amb una joveneta de l’alta societat, la qual cosa li va valdre amenaces de mort de la seua família i li va forçar una vegada més a l’exili europeu. Huidobro, amb les seues faiçons de dandi, posseïa un indubtable encant per a les belles de l’època, com ho demostra en retratar-se en actitud de galant amb actrius de cinema americanes.

L’elegant seductor tenia consciència social i conviccions democràtiques que el van portar a participar activament tant en la contesa civil d’Espanya en 1936, com en els fronts de la segona guerra mundial com a corresponsal de guerra en el costat dels aliats, amb els quals entra a Berlín emportant-se el telèfon d’Hitler com a record, però també algunes ferides de guerra, en 1945, que complicarien la seua salut en anys esdevenidors. Donat de baixa mèdica, torna a Xile acompanyat d’una altra bella senyoreta xilena a la qual coneix en la seua ambaixada. A l’any següent, s’instal·la en una de les finques de la seua hereteu familiar, al costat de l’oceà Pacífic (“que per a mi és de tota pau”, segons li diu al seu amic, el poeta espanyol Juan Larrea). La seua salut està seriosament deteriorada, pateix un vessament cerebral i el 2 de gener de 1948, dies abans de complir els 55 anys, mor en la seua propietat, on és enterrat sota una làpida que diu: “Ací jau el poeta Vicente Huidobro/Obriu la tomba/ Al fons d’aquesta tomba es veu la mar”. En l’actualitat, al costat d’aqueix cementeri marí es troba la seua casa museu.

En una darrera carta a Larrea, datada al setembre de 1947, Huidobro li confessa les seues tribulacions. “Els homes estimen el meravellós, especialment els poetes, i el meravellós ha passat a les mans de la ciència. Els poetes se senten tan orfes de meravelles que no saben què inventar. Això només prova que la poesia va morir, és a dir, la qual cosa fins ara hem anomenat poesia. Segurament vindrà una altra classe de poesia… si és que l’home necessita d’ella. Nosaltres som els últims representants irresignados d’un sublim cadàver. Això ho sap un duendecillo a l’interior de la nostra consciència i ens ho diu en veu baixa tots els dies. D’ací l’exasperació del nostre pit i el nostre cap. Volem ressuscitar el cadàver sublim en comptes d’engendrar un nou ser que vinga a ocupar el seu lloc. Tot el que fem és posar-li cascavells al cadàver, amarrar-li cintitas de colors, projectar-li diferents llums a veure si dona aparences de vida i fa sorolls. Tot és obertura. El nou ser naixerà, apareixerà la nova poesia, bufarà en un gran huracà i llavors es veurà quant mort estava el mort. El món obrirà els ulls i els homes naixeran per segona vegada, o per tercera i quarta…”

Paraules profètiques, d’un poeta que va ser un llampec en la nit fosca de les guerres mundials i que va detindre el seu vol com l’ocell, que “nia en l’arc de Sant Martí”.