La veritat és que no hauria de tindre molt de què queixar-me. Sóc una dona trans orgullosa d’això, el meu DNI em nomena amb la F i tinc l’enorme sort de ser una persona plenament acceptada en la comunitat en la qual visc sense que ningú s’atrevisca a qüestionar la meua identitat en els ambients en els quals em moc, i creieu-me que jo em moc en molts. Sóc activista trans, però m’agrada pensar per mi mateixa fins al punt de qüestionar-me molts dels tics de l’activisme actual. M’avorreixen les banalitats i m’avorreixen fixar-me en les ramitas i les fulles dels arbres; em quede amb el bosc, gràcies. M’avorreixen les baralles de banderes i m’avorreixen les baralles bizantines entre associacions i col·lectius en les quals cal reconéixer que, a part d’idealisme, també subjau “alguna cosa més”. No m’interessa un protagonisme que ja tinc i, encara que presidisca una Associació LGTBI de la meua ciutat, mai m’he valgut d’ella per a aconseguir-lo com fan uns altres, ja que, si sóc coneguda, això m’ha vingut des de molt abans pel meu treball i la meua simple activitat en els diversos fronts en els quals em moc.

No m’agrada l’activisme descerebrat d’etiquetes i eslògans, sinó el dels arguments raonats, el de la lluita pels nostres purs i simples drets humans. M’avorreix aqueixa “lluita de WCs” importada d’Anglaterra i utilitzada per les feministes que intenten negar la nostra existència a força de presentar des de fa 20 anys les dues mateixes notícies revenidas sobre “trans violadors de condícies” a la qual de tant en tant, per a renovar-les, els canvien la foto (sempre les tres o quatre mateixes), la ubicació del succés o el nom dels protagonistes. M’avorreix aqueixa “politització del sexe” que esgrimeixen moltes persones trans amb l’argument que “si les trans no t’agradem, eres transfòbica”. És a dir, que si a mi les dones negres no m’agraden, perquè sóc racista, i si a tu que em lliges ara no t’atrauen sexualment els nans, perquè eres enanófob@ si és que existeix aqueix palabro. Bé, jo sóc de les quals, en disquisicions bizantines com aquesta, em declare racista amb la ximpleria. I, com a lesbiana de bé, ric molt amb aqueix “feminisme polític” les profetes del qual agraden de pregonar als quatre vents això que “el lesbianisme no és una orientació”. Que li ho diguen a les lesbianes de veritat, i després millor callen si és que tenen una mica de vergonya…

Així és com està el pati mental aquests dies i ací em teniu enmig de tot, per aqueixa mania que té una de no acceptar cap pack ideològic ni cap estupidesa vinga d’on vinga. Com sabeu qui em llegiu he secundat (suport) la gestació subrogada altruista que es practica en altres països des del punt de vista d’alternativa transitòria que se solucionarà quan els cossos sexualment mascles puguen engendrar (sé que ara algun-a us estareu rient, però ja s’està experimentant sobre el tema d’unir dues cèl·lules o gàmetes masculins i creieu-me que això es farà), per la qual cosa el tema de la gestació subrogada no em sembla una lluita interessant perquè molt prompte quedarà desfasada. Simplement em dedique a donar i fer pública la meua opinió, i punt. La lluita contra la tracta sí que la secunde, naturalment, igual que en el sobado i manipulat tema de la prostitució. Ah! I ric molt amb els qui no us talleu a qualificar a l’assistència sexual com a prostitució. Creieu-me, de veritat que no teniu futur.

He de reconéixer que de tant en tant, per simple maldat intrínseca, m’agrada entrar en alguna pàgina radfem, terf o antitrans a divertir-me i, si ho feu vosaltres-as, us assegure una bona estona de diversió. No hi ha res més fàcil que enervar-les, fer que borden el seu segregacionisme i després deixar-les amb la paraula en la boca. Com deure entés com a pura aposta lúdica he denunciat i aconseguit tancar algunes d’elles i, probablement perquè em coneixen, ja em tenen bloquejada en moltes. Al final he acabat avorrint-me, perquè el seu nivell cultural de discussió sempre és baixíssim (aqueix feminisme de hastagh, memes de la Beauvoir i molta acne al qual em referia abans), i quan les exaspere sempre acaben recorrent a l’insult directe o a l’intent de burla (home amb falda, mascle misogin, Cavall de Troia, biologia al Belén Esteban, etc., etc.) que una ja té assimilat perquè ja és gossa vella en aquestes lides. Com véis, igualitas en finor i intel·ligència als usuaris d’aqueixa multitud de pàgines i perfils falsos que es dediquen a obrir constantment els acòlits d’aqueix partit amb nom de diccionari l’ideari del qual coincideix en una gran part amb el d’elles (per a saber més sobre aquest bonic agermanament, buscar “Lydia Falcón” i “Barbijaputa”, veureu que tot és molt constructiu).

Tal com us deia al principi, no sembla que jo tinguera personalment cap motiu per a queixar-me, però, contemplant tot aquest pifostio a un nivell mitjanament racional, sí que el tinc. Com sabeu, després d’aquell sonat i somiat defenestramiento del Partit Feminista d’Espanya i aquelles jornades boges de Gijón en les quals quatre “filòsofes” van aglutinar el juliol passat prepandemia a la flor i nata del terfismo patri (compte, sembla que les forces del malament tenen intenció de retornar aquest juliol vinent), semblava que, en formar-se l’actual govern de coalició i haver-se realitzat una pertinent desratització i renovació en uns certs càrrecs del Ministeri d’Igualtat, el sentit comú havia per fi arribat a les files d’aquells-as que s’arroguen això de decidir sobre la nostra vida i la nostra pròpia existència, i per fi les persones trans havíem arribat a albergar la llavors fundada esperança d’arribar a ser considerades alguna cosa així com “persones”.

Però al final resulta que en el PSOE, partit que ara mateix ens governa res ha canviat, i la recent eixida a la llum d’un “argumentari” trànsfob per a ús intern dels seus càrrecs i correligionaris en previsió de l’imminent debat de la Llei Integral Trans que el nostre col·lectiu reclama i exigeix des de fa ja molt temps, ens demostra que els bojos mai han deixat de governar el manicomi i, fins que des del Ministeri d’Igualtat ara en mans de UP s’emeta un pronunciament clar i contundent sobre aquest tema, la gent del carrer, les persones el futur i la vida de les quals depenen d’això, les persones trans, continuarem pensant que, malgrat tant de ministeri, l’única que talla ací el bacallà continua sent donya Carmen Calvo, de professió les seues foscors, al costat dels personatges de Gijón i les boges de les pàgines a les quals em referia abans.

Ha de quedar clar que el veritablement feridor és que ací no es dirimeixen dues “ideologies”(la teoria queer té tanta solidesa com la puguen tindre una “Idelogía de Gènere” o un “Complot Judeomasónico”). No. El realment cert és que ací es tracta dels drets humans i de ciutadania d’un sector no xicotet de la població espanyola contra un constructe polític, aqueix “subjecte del feminisme” que ens la porta al pairo a aquells-as que només pretenem viure en pau, en seguretat i gaudir dels drets que per justícia ens corresponen, drets que la ciutadania cis ja gaudiu pel simple fet de nàixer però que a les persones trans ens són requisats en la duana en el moment de traspassar la frontera de la nostra identitat. Per a qui encara no s’haja assabentat, les persones trans (transsexuals i transgènere) no som una teoria, tot el contrari, som éssers humans lluitant contra una teoria a la qual l’actual govern d’Espanya li ha assignat la categoria de subjecte de drets. Persones, ciutadans-as espanyols-as, això és el que som i, encara que ara molts-as ho pretenguen, ningú ens desnaturalitzarà.

Les persones trans no som el joguet polític de ningú ni li devem res a ningú. Com a ciutadana espanyola reclam i exigisc al govern del nostre país el dret a la meua pròpia existència, el dret a un treball digne sense haver de patir cap mena de discriminació per la meua identitat i la seua expressió. Reclam i exigisc la consolidació d’una sanitat pública que s’ocupe de les nostres necessitats específiques i reclam i exigisc el dret al respecte i integritat física i psíquica que em correspon com a ciutadana espanyola, però abans de res com a ésser humà. Reclam i exigisc una educació en la inclusió i diversitat per a tota la ciutadania, i, naturalment, la protecció integral de la nostra infància trans i el seu dret a créixer en harmonia i al seu desenvolupament integral com a éssers humans. I, naturalment, reclam i exigisc el meu dret a la lliure autodeterminació de la meua identitat de gènere. Reclam i exigisc una Llei Integral Trans JA. I reclam i exigisc que tots els drets bàsics reflectits en aquesta Llei siguen blindats com ho estan per a la resta de la ciutadania. 

Tingueu clar que no sou ningú, ningú és qui per a dictar-me a mi el que sóc o no sóc. Sóc una dona. Sóc una dona trans. Aqueixa és l’única veritat, aqueix és el major dels meus orgulls. I creieu-me quan us dic que si es toca social o jurídicament la nostra identitat, lluitarem per això com ja ho estem fent. Nosaltres no tenim res a perdre, vosaltres molt, i recordeu que per a res estem soles. I tingueu clar que no blanquejareu la vostra transfòbia ni amb aqueixos fastos que esteu preparant per a la celebració del 15 Aniversari de la Llei de Matrimoni Igualitari (per cert… Qui de vosaltres era allí?) ni amb un Orgull 2020 en el qual molta gent, ja d’entrada, no us vol… El futur és divers, us agrade o no. I en lloc d’actuar desesperadament contra una part de la població, la vostra única alternativa racional és començar a adaptar-vos a aquesta imparable realitat social que jo viu tots els dies, que vosaltres-as teniu ja davant dels nassos i a la qual ja mai podreu ja neutralitzar ni donar l’esquena. El més lògic és governar per a tota la ciutadania, no sols per a aqueixa part que a vosaltres us convé i el concepte del qual del món fa temps està ja mort. Però clar, sé que no escoltareu, perquè qui us ho diu és una dona trans.