Que poc o res comprén la joventut quan recorre els primers metres de l’espinosa sendera de la vida. La joventut, ignorant i impetuosa per naturalesa, obeeix febrilment als més desficaciats impulsos, als idealismes més idealistes, als sorollosos i atabalats batecs d’un cor sense deslletar. Allò que la joventut percep com un món equilibrat i just —albirat des de la talaia del seu tendre i tendenciós prisma—, és en realitat un món desigual, trufat d’enormes atropellaments. Per contra, la més atroç iniquitat, als seus ulls embriacs d’ànsia i immediatesa, podria ser, per exemple, que els seus avis no consentiren a comprar-li una vulgar bicicleta. La joventut desitja amb salvatge amaneramiento traçar una petjada urgent i indeleble en el camí, inconscient del vent traïdor i ladí que engipona i bufa més tard la maduresa, deformant dramàticament el contorn de les trepitjades.
La joventut viu permanentment en la bambolla opaca d’una picabaralla, en el camp de batalla il·lusori d’uns ideals puerils que res tenen a veure amb el món cru i real. La joventut troba adversaris i fantasmes en cada recolzada del seu infernal i turmentat laberint. No en va, l’adolescent es rebel·la sempre contra els seus progenitors: els seus pares, luctuosa paradoxa, són els seus primers enemics, que s’erigeixen, desolats i al seu pesar, invariablement, en repugnants ogres. La joventut, que esgrimeix vociferant i amb orgull l’acolorida bandera de la tolerància, acaba demostrant una vegada i una altra que és l’espectre més intolerant i censor de la societat. La joventut calciga els anhels dels altres al·legant sempre llibertat i justícia. És l’ou a mitjà fregir, la tendra argila fràgil i informe, la novel·la buida, el llibre orfe d’argument.
Si a aquests desaforats i esvarosos vímets afegim, amb amarg desànim, els valors victimistes d’aquesta estrepitosa època actual —la de el tuit i el posat amb desmesurat somriure—, en què una joventut sobreprotegida, privilegiada i pataleant actua sense cenyir-se a unes mínimes normes de conducta, el resultat és el de la més fosca i patètica tragicomèdia. Ocupar la butaca d’un ministeri quan no es coneix ni la menor i més senzilla noció de la vida, obliga forçosament a arrancar a córrer carrer a baix amb el posat. La joventut per definició és contrària a la moderació i al sentit comú. Frustració i m’embolique el porro alliberador sota l’àmplia taula institucional. Carpe diem. Justícia i dignitat social del que jo et diga. Visió idealizadora la meua, la bona, l’única que compte. Doctrines venc i per a mi no tinc. Vagen-se al carall els principis repressors de la coherència i la sensatesa. Moren-se la prudència i l’ordre, i visca el vers lliure traçat sense esforç. I la litrona.
Un poeta perseguit pel pudor i el bon gust, de sagnant i esmolada ploma, embolicat en filosofia malsonant i eficaç —i als poetes un ha de perdonar-li’l tot—, sempre que buscava referir els seus anys mossos, deia: «Quan jo era gilipollas…» Amén.