El cèlebre escriptor i articulista Juan Manuel de Prada va participar el passat 17 de desembre en les tertúlies literàries de Casa Mediterráneo en una trobada moderada per l’editora Marina Vicente. La popularitat de De Prada va sorgir ja amb les seues primeres obres, encara que ell mateix reconeix no ser un autor de masses. El seu primer llibre, ‘Coños’ (1995), va obtindre una gran repercussió pel boca a boca dels lectors, les bones crítiques i les lloances d’escriptors com Francisco Umbral.

Una fulgurant carrera literària que De Prada va coronar a la primerenca edat de 26 anys amb l’obtenció del Planeta en 1997 amb ‘La tempestad’. Al poc temps, la revista The New Yorker el va destacar com un dels sis escriptors joves més prometedors d’Europa. Després d’aquests reconeixements es van succeir altres importants premis com el Primavera i Nacional de Narrativa per ‘La vida invisible’ (2003) o el Premi Biblioteca Breu i de la Crítica de Castella i Lleó per ‘El seté vés-lo’ (2007).

En 2012 va publicar ‘Me hallará la muerte’, a la qual van seguir ‘Morir bajo tu cielo’ (2014), ‘El castillo de diamante’ (2015) y ‘Mirlo blanco, cisne negro’ (2016). També ha rebut prestigiosos premis de periodisme com Mariano de Cavia i Julio Camba. Juan Manuel De Prada és a més un conegut rostre mediàtic, que participa assíduament en debats televisius i radiofònics, en els quals es caracteritza per la seua franquesa no exempta de polèmica.

L’última novel·la de De Prada, ‘Lucía en la noche’ (Espasa, 2019) és una història intimista on temes recurrents per a l’autor, com la identitat, l’amor, la sexualitat, la dualitat de l’ésser humà, són tractats amb el seu habitual mestratge, i a poc a poc va obrint-se a assumptes de plena actualitat. Riquesa lèxica, originals metàfores, figures retòriques, ironia… impregnen aquesta obra repleta de misteri que indueix a reflexionar sobre els grans temes de la naturalesa humana.

Pregunta: La seua última novel·la, ‘Lucía en la noche’, té com a protagonista a Alejandro Ballesteros, un escriptor com vosté, que a més participa en tertúlies televisives. Ha volgut insinuar al lector uns suposats tints autobiogràfics o no era aqueixa la seua intenció?

Resposta: El protagonista, Alejandro, és un escriptor que ha eixit en altres novel·les meues. I és com una espècie d’alter ego, que té alguns trets de la meua persona, i que ha viscut experiències semblants a les que jo he viscut, però també unes altres que res tenen a veure amb mi. En aquest cas concret sí; jo he provat aquest verí de la televisió i he eixit fugint d’ell. I a més en l’època en la qual més vaig participar en la televisió, que és fa ja més de deu anys, jo també estava travessant una situació semblant a la del protagonista, de desengany, de desànim, de fastig, de repudi fins i tot, de la literatura, de pèrdua d’amor cap a la meua vocació per raons personals.

Això, d’alguna manera, sí que està projectat en el protagonista de la novel·la. Diguem que el protagonista té, més que trets meus personals, injectada l’experiència que jo he tingut en la meua vida literària. En la meua anterior novel·la, ‘Merla blanca, cigne negre’, era un escriptor veinteañero, ací és un escriptor treintañero, que té molt de mi.

P: De fet, en aquesta última novel·la, Alejandro aconsegueix eixir del pou en el qual estava sumit gràcies a l’amor de Lucía. L’amor pot redimir a una persona, fer-la recuperar la il·lusió per viure i, en aquest cas concret, per l’escriptura?

R: Sí, clar. Crec que tots hem tingut experiència d’això. L’amor ens transforma, ens enalteix, ens retorna la il·lusió, les ganes, l’ímpetu… És una experiència que tots tenim, no fa falta parlar molt d’això perquè alguna vegada ho hem experimentat. I quan no ho experimentem ho sentim com una amputació, és a dir, quan ens falta l’amor, en un sentit ampli, no sols l’amor més eròtic, sinó l’amor familiar, l’amor d’un amic, el sentiment que no estem solos en aquesta travessia per aquesta vall de llàgrimes.

Indubtablement ho hem experimentat en carns pròpies; bé perquè hem pogut gaudir d’aqueixa experiència, bé perquè aqueixa experiència ens ha sigut arrabassada. Els éssers humans hem nascut per a estimar i ser estimats. Al final, és una mica en el que es resumeix la nostra vida. Després hi ha diferents expressions d’aqueix amor, però sense ell jo crec que la vida és un infern.

P: La història fa salts en el temps; cada capítol alterna el present i el passat, de manera que anem endinsant-nos en el personatge de Lucía. Aquesta forma narrativa està concebuda amb l’objectiu d’anar revelant a poc a poc el misteri que embolica a la coprotagonista de la novel·la?

R: Sí, d’aquesta manera es van proporcionant dades del passat per a il·luminar la trama que transcorre en el present. Tracta d’anar aportant xicotetes mirades sobre aqueix passat que ens permeten interpretar millor les coses que estan ocorrent en el present. Des del principi vaig concebre la trama d’aquesta manera, que la història principal, diguem-ho així, la investigació que inicia Alejandro, es complementara amb aqueixos aspectes al principi molt difícils d’interpretar, molt misteriosos, molt enigmàtics de la personalitat de Lucía. I a poc a poc aqueixa personalitat polièdrica, caleidoscópica, va adquirint forma. És un recurs que vaig tindre clar des del principi per a narrar aquesta història.

P: M’ha cridat l’atenció que al principi és una història molt intimista, que compta la relació entre dues persones, i després adquireix una dimensió més àmplia, tractant temes de candent actualitat, que no vull citar per a no caure en el spoiler.

R: El terrorisme i l’Islam són temes que estan presents en la novel·la. En realitat, són temes que estan presents en les nostres vides, més enllà que nosaltres portem una vida personal. Aquests assumptes es troben en la societat, d’una banda, a través del bombardeig informatiu i, per una altra, per la pròpia experiència que tenim en la nostra vida quotidiana, com quan anem a un aeroport i ens exigeixen una sèrie de requisits que tenen a veure amb la por que hi ha cap al terrorisme.

El tema de l’Islam també està molt present en la nostra vida, a les nostres ciutats, a través de la immigració… I en aquest cas, efectivament, vaig jugar amb el fet d’abordar una novel·la que fora molt intimista i que després, a poc a poc, aqueixa realitat que a vegades ens sembla llunyana, irromp i ho desbarata tot, ho altera tot i, especialment, dóna un gir a la visió de la història. Al principi, aqueixa història fins i tot pot semblar un somni del protagonista, una realitat molt íntima, però a poc a poc ens anem donant compte que adquireix una ressonància molt gran, a mesura que anem descobrint el que Lucía és veritablement.

P: La primera part del llibre aborda d’una manera bastant incisiva la qüestió del duel, que el protagonista viu d’una forma molt particular.

R: És una persona que precisament sent que la seua vida s’ha redimit gràcies a aqueixa persona i, de sobte, la perd. Llavors, aqueix esforç que havia fet per salvar-se o per deixar que Lucía el salvara es converteix en una ruïna.

P: La gent li insisteix que per a superar aqueix duel el que ha de fer és tractar d’oblidar, però precisament ell el que no vol és oblidar-la. I en la seua obstinació per continuar tenint-la present ocorren coses.

R: Sí, la seua actitud, certament és malaltissa perquè, efectivament, la millor manera de superar els dolors és no oblidar de manera conscient, però sí que l’oblit faça la seua labor. Això és una cosa que a mi sempre m’ha cridat molt l’atenció, segurament a tu també i a qualsevol persona que haja patit pèrdues personals, disgustos bestials, que pensem que ens destruiran, però la veritat és que els anem encaixant a poc a poc. Sembla que el món ens cau damunt i, no obstant això, afortunadament aconseguim superar-lo. El protagonista és una persona morbosa, malalta psicològicament en aqueix sentit, que no vol oblidar, que vol aferrar-se obsessivament al passat i desatén fins i tot els consells que li dóna el comissari, que és un home que també ha passat per una situació semblant.

P: Vosté és un gran aficionat al cinema clàssic i en aquesta novel·la la pel·lícula ‘Vértigo’ d’Alfred Hitchcook apareix en les seues pàgines i comparteix certs trets amb la història. Per algun motiu en particular?

R: Aquesta pel·lícula de Hitchcook per a mi és molt especial, està molt lligada a la meua vida i la meua visió del cinema. Em resulta fascinant i sempre vaig pensar que m’agradaria contar una història que se semblara a ‘Vértigo’. No volia escriure una història que fora una imitació, simplement que tinguera uns conceptes semblants, encara que després l’argument fóra molt diferent. En un determinat moment vaig tindre coneixement d’una història -aquesta novel·la està inspirada en una història real- d’una persona que viu unes circumstàncies semblants a les de Lucía, que em va impressionar molt i és quan vaig decidir escriure-la.

P: Per a fer un xicotet recorregut per la seua trajectòria literària, vosté va debutar amb un llibre, ‘Coños’, que amb una xicoteta tirada al principi, amb el boca a boca i les lloances d’escriptors com Francisco Umbral va aconseguir una enorme repercussió.

R: Al principi va ser com una espècie de fanzine, després va arribar a les mans dels editors i es va convertir en llibre.

P: Vosté, que va estudiar Dret, com va acabar dedicant-se a la literatura?

R: Sempre em vaig voler dedicar a la literatura i sempre vaig pensar que un escriptor no havia d’estudiar aqueixa carrera, el continue pensant. Un escriptor és més lliure si no és massa conscient del que la literatura és. Després, a mesura que et vas fent vell, vas coneixent la literatura per l’experiència pròpia i la tècnica la vas adquirint a força d’escriure, però considerava que estudiar literatura et feia massa conscient del teu ofici, el convertia en una cosa massa previsible, encotillat, al saber el que era cada figura retòrica, els mecanismes de la literatura. Jo preferia ser una mica més inconscient del meu propi ofici. I com havia estudiat Lletres, el més lògic era fer Dret. El meu únic interés era la literatura i llavors vaig estudiar Dret, que era la carrera més socorreguda en aqueix moment, on va gent que no té una vocació definida o amb vocacions molt diverses.

P: Com va encaixar l’èxit tan gran que va obtindre el seu primer llibre?

R: Bé, no va tindre un èxit tan gran; mai he sigut un escriptor d’un èxit multitudinari, ni de best sellers. He escrit llibres que han tingut un cert èxit, però sempre m’he mogut en un terreny no de popularitat estrepitosa.

P: Guanyar premis tan importants com el Planeta, va suposar un abans i un després en la seua carrera literària?

R: Sí, indubtablement, per a bé i per a mal. Per a bé, en el sentit que t’ajuda molt per a poder-te dedicar professionalment a la literatura, encara que això és enganyós i perillós perquè dedicar-se professionalment a la literatura és un suïcidi, però sens dubte et dóna un recolzament. També té un aspecte negatiu i és que quan vaig guanyar el Premi Planeta tenia 26 anys, i et transforma totalment la vida, et llança a una voràgine de compromisos socials, de viatges, de fama -una fama absurda a més, que no té res a veure amb el teu ofici, sinó amb la vanitat que l’envolta- i després et converteix en la diana de les misèries nacionals, de les enveges, dels ressentiments. És una prova molt dura, sobretot per a un escriptor jove com jo, que a més en gran manera era desconegut en aquell moment per a molta gent.

P: Alguna cosa que caracteritza la seua escriptura és l’abundant lèxic i les figures literàries que utilitza, aqueixos coneixements li’ls ha proporcionats la lectura?

R: Això és una cosa que sempre em pregunten i que a mi em resulta estranya. M’imagine que és com si a un corredor li pregunten com corre tan ràpid. Supose que ho he anat adquirint naturalment.

P: Imagine que no serà una cosa conscient.

R: No, encara que hi ha molta gent que pensa que quan escric em pose a buscar paraules rebuscades; això em resulta una mica surrealista. No, quan escric ho faig amb les paraules de les quals dispose i res més.

Fa poc vaig llegir una ressenya d’un bloguer o bloguera que començava dient que quan va començar a llegir la novel·la li va semblar molt pedant i va dir: “Uy, aquesta novel·la i jo no arribarem molt lluny”. Però que després s’havia ficat en la història i li havia agradat molt, malgrat això. Evidentment, era una persona d’un nivell, ho direm així piadosament, del munt. El graciós és que posa les paraules que li semblen estranyes del primer capítol. Li sembla estranya la paraula “gacetillero”, la paraula “francachela”… A mi no és que aquestes paraules no em semblen estranyes, és que em semblen vulgars. Això m’esglaia i que aqueixa persona suposadament llija llibres i els critique m’esglaia encara més.

En realitat, no sé al que la gent diu paraules estranyes, no ho tinc clar, la qual cosa jo sí que et puc dir és que escric sense diccionari, a mà a més. El diccionari només l’utilitze després en la correcció, on consulte moltes coses. Em resulta molt sorprenent.

Crec que cada escriptor té el seu registre lingüístic propi i ja està. Baroja, per exemple, era un escriptor amb un registre lingüístic curt i va ser un gran escriptor. Vall-Inclán va ser un escriptor amb un registre lingüístic molt ampli i va ser un gran escriptor. Probablement, si Baroja haguera tingut un registre lingüístic molt ampli i Valle-Inclán molt curt hagueren sigut tots dos mals escriptors.

Amb això vull dir que al final el registre lingüístic de cada escriptor té molt a veure amb el seu estil, la seua manera d’entendre la literatura, la vida i ja està. Però aqueixa idea grotesca de pensar que un escriptor és pedant o rebuscat perquè té un registre lingüístic més ampli és una cosa surrealista, perquè això l’única cosa que demostra és que la gent no entén com un escriu. Un sempre escriu des d’una implicació màxima, mai es posa de manera artificiosa a posar paraules estranyes. Després, un llibre es confronta amb la persona que el llig.

Font: Revista Casa Mediterráneo: https://bit.ly/2ZBnm3f