INFOTOGRAFOS es va celebrar a Alacant, en la Seu de la Universitat d’Alacant per novena vegada, un esforç continu dels Escriptors de llums de la UA, que ha portat enguany a Juan Manuel Díaz Burgos. Aquest cartagenero (1951) de formació autodidacta en fotografia és un dels grans de la fotografia espanyola. En 1979 s’inicia com a professor les classes d’aquesta especialitat en la Universitat Popular de Cartagena. Des del 2001 va coordinar l’inici del Centre Històric Fotogràfic de la Regió de Múrcia (CEHIFORM) fins a l’estiu de 2007. Actualment i ja pensionado dedica bona part del seu treball a ordenar el seu enorme arxiu fotogràfic i àdhuc projecte amb el qual pretén fotografiar els centenars de ciutats que es diuen Cartagena o els noms de les quals són derivats d’aquesta.

Ha viscut i treballat a República Dominicana, Perú, Jamaica, Mèxic, Costa Rica o Panamà, entre uns altres. Cuba i Santo Domingo (República Dominicana) han sigut llocs clau en la seua relació amb Llatinoamèrica.

Les seues magistrals fotografies en B/N expliquen històries, sempre tenen un sentit en el qual l’enquadrament no sol ser el més ortodox però el maneig de la llum t’embolica, et fa vibrar. Juan Manuel Díaz Burgos es viu inventant projectes que donada la seua important trajectòria generalment pot realitzar, projectes que ho porten pel món, però especialment projectes realitzats a Amèrica Llatina en els quals flueix l’amor cap a un territori i les seues gents.

Veure les seues fotografies, especialment els seus retrats és com trobar-se amb un estudi sociocultural, no obstant açò, m’atrau que retratant la cultura acaba fotografiant la pobresa. És precisament el tema pel qual s’inicia la nostra conversa.

Pregunta: En la seua presentació Vostè va fer una afirmació “no vull fer un retrat sinó mostrar una cultura”. No obstant açò, em crida l’atenció que li interessa mostrar la cultura de la pobresa com si tinguera un interès a remarcar-la i no a enfocar-se en la cultura d’algú que té cert poder adquisitiu per què l’or que presenten els personatges en les seues fotografies és fals?

Resposta: El que jo faig té com a base el coneixement i l’experiència d’haver estat al costat de la gent per molts anys… Jo no crec ser el posseïdor de la veritat, però sí entendre que per a ells el groc és un acostament a la riquesa. Per a explicar-ho ve a la meua ment una idea, va succeir el dia en què vaig conèixer a qui avui és el meu germà. Jo, coneixent com és la gent vaig pensar que el que anava a pagar-li pel seu treball anava a lliurar-li-ho davant de la seua dona. Jo ja imaginava que s’anava a gastar ell els seus diners. Li vaig proposar anar a comprar primer el mercat. Ell m’ha respost “jo vull tenir per a mi una miqueta per a comprar-me el que vulga”. Estant situats enfront de la vidriera d’una tenda vam veure un rellotge daurat, una imitació de l’or. Vaig observar que ell es desvivía per comprar-ho… Però açò no solament li succeeix a ell, és una cosa cultural… Són societats amb racisme enorme; no és una classe mitjana com la d’ací, sinó que és una classe mitjana que no sap si va a poder menjar matí. L’interessant és l’atracció pel daurat que és tant dels rics com dels pobres, el de la classe alta ho adquireix d’una manera diferent i ho manifesten portant productes de marca; el pobre usa un rellotge de plàstic que està banyat en daurat… Jo algunes vegades els mire i pense que, si el que porta fóra realment d’or, qui ho porta aniria doblegat. Fins i tot sé que hi ha gent que per a tornar al seu país de visita a la família lloga joies i roba, per a aparentar un poder adquisitiu que no té. Culturalment tots volen mostrar una aparença i a mi m’atrau més fotografiar l’aparença que es viu des de la pobresa.

P: Quan es va adonar que el que volia en la vida era ser fotògraf?

R: Sobre el enamorament amb la fotografia el primer record que jo tinc és de quan era xiquet, una cosa fugaç, una imatge que se’m va quedar veient una pel·lícula… Amb la meua iaia en el cinema, aqueixa imatge era una imatge bucòlica d’un parc novaiorqués… És més, ni tan sols recorde bé si era açò, però és la imatge que jo guarde d’aquell moment i la imatge em va deixar absolutament esbalaïsc. No era la pel·lícula era la imatge fixa el que a mi em maravillo d’una escena en concret i va anar a partir d’ací on ja vaig començar a tenir els meus devaneos.

P: Quan va tenir la seua primera càmera?

R: Va ser als 12 anyets. La meua mare em va comprar una Kodak, model Retinette i d’ací ja vaig començar a fer fotos, però fotos familiars… no feia moltes fotos perquè era costós i no hi havia molt dispendi.

P: Quan pren consciència que vol fer fotografia professional?

R: Quan ja vaig poder ser autònom. Treball, ja tinc una mica de diners, em case… És a partir dels 22 anys quan comence a fer fotos per iniciativa personal i fotografiant el món que m’envolta, i ja comence a estudiar.

P: Quan vostè està parlant sempre diu Amèrica sembla que no distinga entre Sud-amèrica i Centreamèrica o els Estats Units de Nord Amèrica…

R: No vaig ser conscient, però la majoria de les vegades dic Sud-Amèrica… Quan els llatins vénen a Europa i diuen Amèrica sempre es refereixen a la part d’a dalt. A mi gens se m’ha perdut allí, en aqueixa cultura. Al Sud i Centreamèrica jo em trobe amb les meues arrels i estic molt a gust. Són moltes les satisfaccions que estar allí m’han proporcionat. Jo em trobe a gust, em relacione bé i m’assabente molt bé.

P: Se li sent parlar i se li escolta un accent molt del Carib… Per què li atrau tant aquesta cultura?

R: Perquè són moltes les experiències que he adquirit estant allí, fins i tot em vaig afectar en els peus de tant caminar i caminar… Perquè el meu treball acaba quan ja el meu ull ja no veu més gens, quan les imatges es repeteixen i ja no queda per arreplegar.

P: Què és el que considera que ha d’arreplegar?

R: Allò on hi ha un bri de vida i poder-la arreplegar d’una manera diferent… De la meua pròpia manera que para mi és el millor premi que em puc portar. Mentre puga seguir arreplegant ho seguiré fent.

P: Veient les seues fotografies és precisament aqueixa és la sensació que queda, que no hi ha imatges en les quals no hi haja una mica de vida…

R: Açò és el que jo pretenc inculcar-li vida, que se senta la màgia. Si a tu t’agrada la fotografia la vida que posa màgia en l’ull, et posa de tot, però aqueix és el repte del fotògraf, saber arreplegar-ho.

P: En detenir-me en les seues fotografies sent una nostàlgia infantil en la seua mirada… És com aqueixa manera que tenen els xiquets de veure el món els fa visualitzar-ho d’a baix cap amunt i aleshores el món sembla més gran aqueixa mirada és un propòsit o és alguna cosa que li flueix natural?

R: A mi em flueix natural… També té a veure amb què robe les imatges i és que jo pose la càmera a baix i la porte en vertical… Però em sembla molt interessant el que em diu sobre aqueixa mirada infantil, mai ho havia pensat.

P: Que millor que deixar que el fotògraf descriga com treballa que fer-ho amb les seues pròpies paraules. Una història que succeeix a l’Havana…

R: La meua intenció era lliurar unes fotos realitzades el viatge anterior. Puge la seua estreta escala i colpege la casa on cree haver realitzat les foto        s que portava per al seu lliurament. Ningú respon, per la qual cosa colpege amb més insistència. De sobte la porta veig que s’obri una miqueta i una veu de dona em crida; qui és!, explique a viva veu la meua intenció, i com veig que no obtinc èxit algun, m’atrevisc a espentar aquella porta. De sobte, quede estupefacte en veure l’escena d’aquesta parella donant-se afecte en el sòl. Les meues mans portaven les fotos a regalar, per la qual cosa nerviós, li sol·licite a un amic que anava amb mi em donara la meua càmera que ell portava. Era el seu primer viatge, i aquella escena ho va tirar per a arrere, per la qual cosa vaig haver de ràpidament rescatar una càmera i ficar-me en aquella escena en la qual sincerament ningú m’havia convidat. En aqueixos segons de “impasse” ella s’alça i em diu si el que vull és fotografiar-la “desnua” pel que sense treva s’alça el vestit. Jo, li dic que deixe de llevar-se el vestit, que el que desig és que torne a la seua posició anterior i que seguisca assistint al seu company i satisfent-li de les carícies que anteriorment li regalava. Mentre ell seguia en el sòl, i davant la meua mirada, em respon amb una altra en la qual es denota un mig somriure en estat evident d’embriaguesa. Aquella dona davant aquell quadre surrealista em diu; “El que tu vols és que seguisca donant-li carinyets al meu fill”. Així és el meu amor, li vaig dir mentre es baixa el vestit i tornava retrobara amb el seu “fill”. A partir d’ací, afecte i passió, la qual cosa aprofite per a tirar 20 trets davant la total absència de la meua persona per a ells, fins al punt que em vaig anar en silenci, intentant no molestar davant el que s’aveïnava.