En lletra de motle, cultura és una paraula que imposa profund respecte i una certa superstició. Abismar-se en ella, apuntar-se al seu profund significat amb la digestió a mitjà fer, és una temeritat. Espere vosté, almenys, un parell d’hores. Després, pregunte’s: per a què serveix la cultura? Excel·lent interpel·lació. “Per a res”. Gloriosa resposta. L’hemicicle es posa en peus, arrabassat. Aplaudiment gros.

Hem escoltat, aquests passats dies de campanya, de boques grans i xicotetes, que el foment de la cultura —perquè alguna cosa calia dir— ha de descansar en la fèrria defensa del llenguatge. Concretament, en la defensa de l’espanyol. Es comprén, doncs, que els membres de l’Institut Cervantes interromperen la seua partida de petanca per a mirar-se amb còmic desconcert. La defensa del llenguatge és, amén d’un dard als nacionalismes —bell jardí—, una proposta lloable, però queda molt lluny de ser suficient, és només una rajola en el mur. L’acudit dels bons regale, que és com posar-li un pis a la volguda, no aconsegueix ni la consideració d’estratègia cultural: és el pa per a hui i ja veurem demà. Parlem de la idiosincràsia d’una societat, cosa seriosa, del seu patrimoni, dels vímets que determinaran el seu futur. Parlem, en motle lluent, d’educació.

Abordem a l’atzar a una senyora. Quin llibre està vosté llegint? Ens disculpem pel lapsus. Reformulem la pregunta, avergonyits: quina trilogia està vosté llegint? “No tinc temps per a llegir. Els fills, la casa, el treball…”. Deduïm, aleshores, que no hi ha temps tampoc per a ‘sedentar’ enfront del televisor, per a pegar el musell a la pantalla del telèfon. Ah, amic… Abordem després a uns joves en xandall —la roba esportiva facilita còmodament el trasllat entre la llar paterna i la biblioteca—. La taula de multiplicar? riuen. Ens reciten amb accent reverente l’alineació del Reial Madrid. Els rius d’Espanya? Reculem, no volem fer sang: els rius de la província? S’encongeixen de muscles. El Miño!, diu un. El Miño a Alacant? riuen ells, plorem nosaltres. Ací té vosté cultura, educació general bàsica, formació acadèmica, valors, curiositat pel coneixement universal, inquietud. I també dos ous durs.

L’accés a determinats esdeveniments culturals, ací va un altre meló, és un privilegi de rics. S’aposta hui per vacunar als països pobres perquè la seua immunitat redunde en les societats afortunades. Aposte’s, en aqueix cas, per enriquir la cultura dels estrats socials més deprimits. De què li serveix al privilegiat gaudir de La traviata si, en eixir, un talòs marginat pel sistema —un sistema que menysprea i al qual horroritza una societat instruïda, meló de primera— li clavarà un ganivet de cuina en la natja. Ningú naix analfabet. Un xiquet educat en un entorn sense educació es convertirà en un delinqüent. Un altre, amb accés a la cultura, en una persona amb uns certs dots d’urbanitat. Un li obrirà a vosté el cap amb una llamborda. L’altre tal vegada li parteix la cara, però abans haurà desplegat amablement les seues raons: “M’ha ofés vosté injustament, ferint el meu més intern fur, ergo permeta’m que li propine una sonora porrada”.