En uns altres temps, moltes persones s’agrupaven enfront de l’aparador d’una boutique d’alta costura i acariciaven el cristall amb vertader embadaliment, amb ulls tendres i somiadors. Però els corrents canvien i la societat s’adapta contínuament a elles: hui, és enfront de l’aparador d’una xarcuteria on es arraciman bocabadats els ansiosos transeünts, de que les seues delicades boquitas penja un hilillo de bava. El sentit pràctic del transport ha mutat també: ara es viatja amb cotxe per a acudir al supermercat, que es troba a escassos cent metres, i es disposa previngudament d’un pot de crema de cacau en la guantera, per si ens entra fam en el trajecte. La cullera, com la queixa, sempre a mà, sempre en ristre, sempre disposada.

El mullido sofà, eixa còmoda talaia des d’on es contempla el món, és hui el flamant enclavament del guaita, la torrassa on treballa el nou cronista. Hi ha en els saloncitos pesebres satisfets de rosquilles i creïlles fregides per a mitigar la gola, mentre s’assisteix al drama televisiu. Proveïm de rodanxes d’embotit les butxaques dels pantalons abans d’eixir a passejar al gos, perquè l’apetit apunta en cada cantonada. Sis quilos de llom en oli entre pit i esquena en menys de vint-i-quatre hores, amb una breu pausa per a respirar i per a ficar-nos mitjana tarrinita de gelat. Per a combatre un episodi d’ansietat, qui necessita prendre’s una til·la bé calenta quan pot espentar-se en l’esòfag sis porcions de pizza pepperoni.

«Jo no estic gros, és la meua constitució.» L’autoengany com a fenomen de masses. Hi ha frases emblemàtiques que s’esgrimeixen com a escut enfront dels prejudicis: «El que no vulga que no em mire, jo soc així», «No em jutges sense conéixer el meu món interior». El meu greixós món interior. S’han donat casos de persones que després d’estrényer-se deu quilos de zurrapa s’han pujat al cotxe i l’han bolcat. Ha hagut de vindre la grua, i també l’han bolcada. Una cervecita a mitjan matí, que la demana el cos, i posa una tapita, José Luis, alguna cosa ligerito, set quilos de cansalada viada bé fritica, si tens. L’autoengany fa també estralls en matèria d’exercici físic: «Jo em moc molt», diu l’Eugenia, «tots els matins estire el braç dret així, cap a l’esquerra, i l’esquerre així, cap a la dreta». Deu repeticions i al sofà, a mirar la tele. Se’ns antulla d’un insuportable mal gust que alguns energúmens es passegen per la porta de les nostres llars en xandall, suant, cremant greix. Vaja vosté a fer vida saludable a la seua puñetera casa, marrà, que ací hi ha xiquets mirant. Eixe fosc i abstracte concepte, el de «cuidar-se», provoca més maldecaps que la trigonometria. Un encés aplaudiment a eixe veí que agafa l’ascensor per a pujar i baixar de l’entresol. Per què perdre el temps mastegant un encisam quan es pot clavar un en el budell quatre relloms al pebre verd i un postrecito amb nata, amb molta nata. I mig litre de licor d’orujo. S’ha declarat una nova al·lèrgia quasi pandèmica: la que provoquen les bicicletes. «És veure-la al jardí», diu Juanito, «i eixir-me una granellada en el clatell».

No existeix res tan plaent com arrepapar-se en una butaquita al costat de la finestra, mentre se sent eixe dolorcito en el pit, i esperar còmodament al fet que ens vente l’accident cerebrovascular. D’alguna cosa cal morir, xiquet. Passa’m eixe trosset de pastís, no te l’emportes.