Quants guantazos no haurà rebut per comportar-se en la taula com un xiquet estúpid, quantes perrerías no haurà hagut de suportar en el col·legi: les reiterades mostres de maldat d’altres xiquets corpulents i entremaliats que van trobar en ell un blanc fàcil, un pàl·lid alfeñique. Tot aquell infern de crueltat infantil, tan invisible a la mirada aliena, haurà esquinçat, durant molt de temps, i amb tota probabilitat, l’ordit del seu afeblit amor propi. Degué jurar, en la sagrada capella del seu fur intern, que la venjança seria terrible.

Si fora espanyol, estaria assegut hui, a primera hora, en la barra d’un bar sorollós després d’un sol i ombra, mal afaitat, i es passejaria pels barris més deprimits amb el periòdic esportiu plegat sota el braç. Quanta por i quanta frustració no sentirà, perquè es regira com el gos amenaçat, com l’animal trèmul i espantadís al qual en tantes ocasions han molt a bastonades. Ara, aterrit, ensenya les dents, exhibeix els míssils. Quin no serà l’horror que l’embargarà en escoltar un cruixit a la meitat de la nit, pressentint que algú acudeix, a la fi, per a atemptar contra la seua vida. És el covard que apedrega al gat al carrer quan ningú mira, és el pusil·lànime que mai dirigirà una paraula amable a la dona que adora en secret, i que en els gestos sorpresos d’ella, que ignora la seua afició, trobaria menyspreu i motius per a odiar-la. Quanta repugnància ens inspira el macarra descamisado que llança el seu enuig contra el feble, o el paràsit acomplexat que es galleja enfront d’un xiquet xicotet. Quanta misèria s’observa en la mena del chuletilla fanfarró que s’envolta sempre dels seus amics protectors.

El nostre heroi és el pària per excel·lència, el perfecte paradigma de abusón: el grandullón ressentit que s’eleva tres cursos per damunt d’aqueixa altra criatura indefensa a la qual roba l’esmorzar. Quanta tendra poesia, quantes pel·lícules nord-americanes no gaudirà en la seua més aïllada intimitat com un pecat sonrojante i irrevelable. En una era daurada de progrés científic, impensable segles arrere, en què la medicina ha aconseguit cotes de vertadera ciència-ficció, l’atzar ens regala com a contrapés a un salvatge, embolicat en cucat vellut, el propòsit del qual és aniquilar a quant ésser humà s’opose als seus puerils desitjos de grandesa. La bèstia s’obstina, a més, fent gala d’un abominable cinisme, a maquillar tan gran epopeia davant el seu poble. El sentit comú se’ns podreix a les mans tractant de comprendre la deriva moral d’aquesta feristela.

La gallina estepària escataina, ufana, en un corral sembrat de cadàvers. En un corral, dit siga de pas, blindat després d’insalvables murs de formigó, tal és la seua exquisida covardia. El seu clivellat imperi, lluny d’aconseguir aqueixa glòria somiada, s’està tenyint de sang innocent i fem. D’anhelar passar a la història a acabar passant a un macabre conte infantil. Dels cinc lobitos és el més lleig, el més desharrapado. Dels tres cerditos, el més cerdito. Quin pervers consol ens acaricia en imaginar-ho brindant al sol amb un xopet, com aquell. Fique’s vosté el míssil en la sitja. És vosté la gallina envanida i estepària, l’amarg i patètic bufó del segle XXI.