Un recipient té una determinada capacitat. Si vosté aboca en el got més aigua de la que pot contindre, es desborda. Amb la ment del ciutadà, és a dir, amb les ments dels ciutadans, enteses com una massa enorme, informe i porosa, ocorre més o menys el mateix. Vosté pot llançar en aquest sac comunal un ampli nombre de notícies escabroses, de perspectives negres, de clams de guerra i zambombazos, de previsions econòmiques incomprensibles i luctuoses, de grips i pestes multicolor, de pujades en les factures i de minvaments en els salaris, de costes de gener i baixades de dignitat; vosté pot tirar a la bossa tot quant vulga, però arribarà un moment, tard o d’hora, en què aqueixa ment grupal es desbordarà. Som la botella amb la rosca ja inservible, la rosca passada desesperadament de voltes. Vosté pot insistir a ficar desgràcies en el sac, però ja no cap ni una més.

Aquest desbordament del got social es transforma inevitablement en indolència. L’ésser humà —l’original, el primitiu, volem dir, el que lluitava per la seua vida diàriament, el que intercanviava punyades per menjar-se primer la llebre i es pelava de fred sota la palmera— tenia un límit. El de hui, no obstant això, l’ésser humà occidental, el aniñado, el que protesta per qualsevol minúcia, el que manca de perspectiva, el que menja cinc vegades al dia i es rasca al seu capritx en el tresillo, el que albira molt dret i cap obligació, el que cavalca a lloms de la vanitat i l’exquisida peresa, el que ha convertit aqueixa infàmia anomenada qualitat de vida en un estendard de la nova civilització: aquest no té un límit, té setze, i són variables. Aquest esplèndid pitxer occidental se satisfà, doncs, amb major facilitat.

Si a aquests pobres vímets sumem un llarg període de convivència pacífica, amb la noble excepció d’algunes bombes domèstiques, el petardazo d’un volcà i els tremolors inoportuns d’algun terratrémol, se li queda a vosté un país preciós, una pàtria de persones moderadament acomodades. És comprensible que el doll incessant de notícies descoratjadores, per esgotament, haja deixat de commoure a la massa. És raonablement lògic que el crit prudent, el que alerta de l’arribada del llop, a força de reiterar-lo amb tan exagerat dramatisme, haja deixat de calar en els tendres cors del poble. S’ha aconseguit un grau d’indolència en què l’amenaça de la canonada russa, posem per cas, la més que previsible aparició de l’ogiva grossa, apuntant ceñuda en l’horitzó, no preocupa ja a ningú. Es fan acudits a propòsit del sensible assumpte nuclear: “A veure si cau on la meua sogra. Llàstima de cortines noves.” “Si rebentem, que siga un dilluns al matí.”

De poc o res serveix culpar als mitjans sensacionalistes de emperejilar les notícies espinoses. Aquesta rosca també va excedir les voltes. El amarillismo, fins i tot sent temptador, també es torna fatigós, també deixa de calar en el ciutadà. Més enllà d’entusiasmar a quatre sureres, el sensacionalisme abraça el grotesc, i la caricatura emergeix amb rapidesa: basta tirar una serena ullada al voltant per a desmuntar el sombrajo.

És el missatge institucional, per contra, el que provoca indiferència, el que desborda finalment la copa. És el portaveu oficialista i encorbatat el que ha deixat, mire vosté, de commoure al poble.