Diuen els més encopetados polítics, aqueixes persones nobles i inflamades de virtuosisme, aqueixos bells oradors, carn cèlebre d’elegants estrades, que les promeses electorals estan per a complir-les. Quan es pronuncien frases d’aquest gènere, si un presta la deguda atenció, podrà percebre al lluny, mesclada entre el preciós trinar dels ocellets, una rotunda i divertida riallada. La promesa electoral és la mentida més completa i grotesca que s’ha proclamat mai. És l’emmascarat engany amb què es persuadeix als xiquets. Cap professional de la política, independentment del seu bagatge, del seu carismàtic port o del seu exaltat discurs; cap polític de cap mena, sense importar la seua procedència humil o aristocràtica, ha proferit mai —i mai és mai— una promesa electoral convençut honestament del seu deure de complir-la, del seu compromís indestructible de dur-la a terme. La promesa electoral és, amb molt, l’estafa de la més gruixuda estampa, és el temptador caramel amb què s’engalipa tristament als necis. L’odiosa hemeroteca, de consultar-se apassionadament en aquest sentit, podria convertir-se en una deliciosa i hilarant obra còmica.
Confessem ara, no obstant això, que té un enorme mèrit escatainar promeses electorals sense enrogir, sense sentir-se aclaparat visiblement pel pudor, sense gargamellejar, sense que a un li tremole la veu, sense balbotejar, sense que se li incendien de violent rubor el front i les galtes. Té un mèrit incommensurable, així ho reconeixem, siguem justos, manifestar públicament una basta mentida sense immutar-se, sense acabar sentint-se presa de la més absoluta vergonya. No tothom seria capaç d’una gesta semblant, de tanta estoica grandesa. Cal tindre fusta, excepcional fusta de polític, de persona pública, de servidor del poble: de serp bíblica. Per contra, una persona bondadosa i franca s’interrompria a si mateixa amb sorpresa a la meitat d’una faula, i es tiraria sorollosament a riure. O a plorar amargament, que en tals casos vindria a ser exactament el mateix.
I veiem, amb estupor i una certa tendresa, hordes de beneïts que combreguen innocentment amb l’engany, amb l’estafa d’aqueix reiterat jurament de campanya electoral. Observem, amb melancòlica resignació, exèrcits de munió alienada, vençuda per la falsedat, que acudeix a les urnes amb el vot entre les dents, sota una radiant i esplèndid somriure. Contemplem, entre llàgrimes de viva sorpresa, a la massa ovejera, de genolls, acceptant mansament la vella enganyifa.
Vote vosté a qui li done la gana, vote vosté amb la mà en el cor, vote amb l’intel·lecte. Deixe’s portar vosté per la ideologia que més ho seduïsca, preste el seu vot sagrat a aquella formació política que considere afí a les seues conviccions, a aquella que trobe més oportuna per a liderar el govern d’un municipi o d’una comunitat. Però mai hipoteque el seu vot a una promesa electoral. No tolere vosté —ací introduïm el nostre humil consell— que el fetillen vilment amb fal·làcies tan grolleres i infames com una miserable promesa electoral.