Llegint es converteix un en millor persona. Es converteix un, almenys, en una persona més perspicaç, més sàvia. S’arriba a conéixer el món sense haver alçat el darrere del sofà, sense eixir del poble, sense necessitat de caminar més enllà de l’ermita o del prostíbul, o de la bella albereda frondosa on tants amors clandestins s’han segellat. Llegint pot un penetrar els misteris de les més extravagants cultures i paladear la gastronomia més exquisida —o més repugnant— que haguera aconseguit sospitar. Es pot navegar en caravel·la, en galeón o en un simple pot i entaular fers combats amb pirates de precioses vestidures, o arrapar els blaus cels d’abril en un aeroplà construït amb fusta i sortejar les flames de rugidors dracs. La lectura no sols esperona la nostra imaginació, aviva l’esperit i aguditza el discerniment; també ens sacseja eixa peresa aborrallonada que ineludiblement aconsegueix encadenar-nos amb el pas dels anys.

Si vosté ha llegit a Balzac, per exemple, podrà comprendre molt millor per què el seu pare és tan gelós de la seua hisenda, per què no es fia de les seues mostres de cortesia i d’afecte i per què finalment impedirà que vosté herete les seues propietats. I no sols això: el seu progenitor s’encarregarà que vosté reculla suculents deutes i satisfaça comptes pendents. Entendrà millor la seua gasiveria, la seua tossuda suspicàcia, l’anhel malaltís de reunir més i més diners, i no podrà vosté evitar, al seu pesar, que se li dibuixe en la cara una sonrisita d’indulgència en sorprendre, en la figura del seu pare, a un magnífic personatge del novel·lista francés.

Si vosté ha llegit a Mark Twain deixarà de sentir-se apesarat cada vegada que reba en la finestra les pedrades d’eixos pilluelos de carrer. Ja no el molestarà tant que li entren d’amagatotis al jardí per a martiritzar al gat o per a robar-li un rasclet, o que li calciguen les tomaqueres sense cap raó. Probablement experimentarà alguna cosa semblança a la compassió quan descobrisca a eixos xiquets entremaliats rondant pel pati de la seua segona residència. Li rebentaran la porta del garatge i li destrossaran el pitxer de la sogra, però vosté posarà els ulls en blanc i es recordarà allò de la joventut i del diví tresor, i lamentarà —quina alegria s’haurien emportat les criatures— no haver amagat unes quantes monedes d’or sota una taula solta del parquet.

Si vosté ha llegit a Víctor Hugo començarà a veure amb altres ulls a eixe rector tan entranyable, tan afectuós i bonachón, tan amigable en la seua xarrada, encara que de sinistra mirada i tan sospitós després d’eixe somriure burleta, i es preguntarà en el llit en fosquejar, tremolant d’espante, però també amb un cert delit, si realment és un serf del Senyor o si, per contra, no es tractarà d’un criminal escapolit de la justícia.

La lectura, eixa meravellosa i apassionant fórmula amb què ascendir els esglaons que condueixen —com per una drecera secreta— al coneixement de la condició humana.