És un dels grans tresors de l’ésser humà. La paraula que una persona ofereix com a aval és moneda de flamant encuny. Res pot fer fallida la fermesa de la paraula donada. Cap compromís per escrit entre companys, entre afins, supera en vigor i en fiabilitat a la paraula que s’entrega. Brindada en un murmuri al costat de l’oïda, la paraula es converteix en embruixament, en promesa de felicitat, en garantia infrangible. O, almenys, aquesta és la benèvola i ingènua teoria.

En el món real, en eixe món sorollós, precipitat i tangible de les gents emmurriades i esquerpes, dels madrugones de mala gana i els desdejunis dempeus amb la camisa mal botonada, en el món quotidià de les indigestes comissions bancàries i de les àrdues batalles per aconseguir la fi de mes, la paraula que una persona deposita a les nostres mans amb pretesa franquesa, en general, no val absolutament res. Nombrosos són els tossuts exemples en què un amic, un parent o un espòs han faltat a la seua paraula. En alguns casos deplorables, la presumpta solidesa d’una promesa, garantida per una paraula solemne exhibida com a fabulós fonament de formigó, s’esvaeix als deu minuts. Sol adornar-se la paraula amb un somriure càlid, amb una picada d’ullet parsimoniosa, amb un colpet al braç, en el muscle o en la base del coll —segons es tracte d’una amistat més o menys forjada—, però resulta en extrem complicat atribuir a aquesta paraula una valuosa o duradora robustesa. Quan la paraula apareix acompanyada d’una encaixada, un creu haver segellat un acord amb Déu, i es puja a la seua greixosa furgoneta amb el convenciment inequívoc que eixe tracte, incorruptible i sagrat, no podria troncharse així rebentara l’univers. O, almenys, era aquesta la benèvola i ingènua teoria.

Un rierol sinuós, engreixat amb les llàgrimes d’una multitud decebuda, ronda permanentment pels carrers, entristint el cor de les persones nobles —que encara n’hi ha— amb el seu atribolat i cristal·lina dringadissa. Els decebuts, eixa legió de pobres memos als quals van engalipar amb una promesa que cap valor atresorava, deambulen hui pels racons del barri amb la mirada perduda, xocant contra els fanals, taral·larejant cancioncillas incomprensibles amb la boca mig oberta, somrient atontadamente als ocellets que boten en l’arena. Se’ns arruga penosament l’esperit en escoltar el seu relat, eixa història tan habitual i tan coneguda, tan negra, tan nauseabunda: la de l’amic estimat que tant els ha ferits en trair-los, faltant a la seua paraula. No hi ha consol per a ells, no hi ha ungüent miraculós que aconseguisca mitigar-los el dolor.

Existeixen dos terrenys, d’altra banda, on la paraula no pot prendre’s mai de debò: en l’amor i en la política. En l’amor, la paraula és voluble i fementida perquè respon a un ardor passatger. En la política, per definició, la paraula és sinònim de mentida. Res val, com res val un servidor públic que s’atrinxera constantment després d’un engany.