Aquells individus que encara no han tingut parella han esbossat en les seues ments, al llarg del temps i amb gran ajuda del seu tendre desig, l’excepcional figura d’un ésser preciós i mitològic. D’un ésser mitològic de primera divisió, no d’una deïtat menor, no d’una vulgar nereida muntada en un dofí amb expressió beneita, ni d’una estúpida nimfa del bosc amb un ridícul collaret d’alegres florecillas. Els immaculats individus que encara no han tingut parella —éssers desgraciats i meditabundos que no han aconseguit assaborir les delicioses mels de la vida conjugal— imaginen, per força, que la seua futura companya es presentarà davant ells el dia menys pensat, probablement un dimarts a l’hora del berenar, encarnada en una sorprenent Diana —o una Artemísia, segons la preferència—, i que un cor de celestials vocecillas amenitzarà l’instant amb exquisides i harmonioses pinzellades. Es figuren a la seua imminent promesa derrocant d’una puntada la porta de la seua pisito de solter, és a dir, del pisito que encara comparteixen amb els seus pares. Li la representen bellíssima i empoderada, una mica emmurriada, com correspon a una deessa, a penes embolicada en un abillament prou descocado i colpidor, els ulls espurnejants d’abrasadora luxúria, amenaçant-los amb ventar-los en el musell amb el carcaix, per a major gaudi i fantasia. Són les seues fletxes, les d’aquesta primorosa divinitat, captivadores i precises, que en res envegen els aguijonazos puerils de Cupido.

En el món real les coses es desenvolupen, diguem-ho d’una vegada, amb una molt lleugera diferència, amb matisos subtilment diferents. Podria afirmar-se que el somni del célibe solter no es correspon exactament amb els posteriors esdeveniments. Quant al plantejament del context mitològic, sol ocórrer que la deessa Diana s’assembla més, en general, a una Parca —o a una Moira, segons la preferència—, i, per alguna incomprensible raó, el cor d’angelicals vocecillas no acostuma aparéixer en aquests casos. La càndida expectativa del solter, tossut enamorat de la vida, idealista entossudit del perfecte matrimoni, és bastant similar a la commovedora il·lusió del xiquet la nit de Reis.

Ai, el dia a dia de la vida en parella no ha resultat ser com el solter esperava. Alguna cosa ha fallat, vaja vosté a esbrinar per què. Tal vegada deguérem pronunciar un conjur en la primera cita, mentre ens devoràvem embafadorament amb la mirada, a l’alba, en aquella cafeteria d’extraradi. Potser deguérem sembrar l’edredó amb copiosos pètals de rosa. Alguna cosa vam fer malament. El destí, ogre malcarat i fullero, ens ha torçat el camí, ens ha conduït tramposamente a un estadi de rutina grisa, d’amor destenyit. Ha convertit els primers gestos de tendresa i d’apassionat afany en tristos posats mecànics, buits ja de tot entusiasme.

D’entregar-nos la nostra parella impetuosament la seua vida sencera, ahir, a regalar-nos hui una corbata o uns calcetins blancs. De planejar viatjar junts a Venècia o a la Patagònia, a viatjar, per separat, de la saleta a la cuina. De somiar dolçament amb tindre parella, ai, a aparellar-nos amb la més peresosa melancolia.