La peresa és un monstre desgreñado de gruixudes i pesades cadenes de goma que ens arrossega pel vestíbul i els corredors, tirant lentament de nosaltres, com si fórem un sac voluminós de creïlles. La peresa és una melodia murmuradora, embruixadora, que ens manté immòbils i esclafats sota un espés i invisible mantell, incapaços de redreçar deliberadament un dit, de tibar una parpella. És una brisa maliciosa que penetra pels orificis nasals i ens deixa petrificats al costat de la finestra, amb els ulls ajustats i la boca ben oberta, contemplant estúpidament com bota l’inquiet teuladí entre els tolls de pluja. És la peresa una determinació inconscient, aliena a la nostra voluntat, que ens exhorta a abandonar qualsevol propòsit noble de moviment, fins i tot de pensament coherent: s’instal·la primer en el cervell com una llamita ardent i ballarina, i es llisca a continuació, baixant per l’espina dorsal, amb dolç i càlida gaubança, fins a conquistar la resta del cos

Hi ha moltes persones que van vindre al món d’aquesta guisa, impregnades constantment d’una aguda peresa —pot veure-li-les en el funcionariat, per exemple, o en els escons d’una Cambra Baixa—, però, en general, patir aquesta enganxosa i malaltissa indolència és un accident que sobrevé després de llargs períodes d’inactivitat vacacional. Existeixen puntuals factors, així mateix, que provoquen l’aparició d’una perdurable i dramàtica peresa, en alguns casos, amb caràcter irreversible: la responsabilitat, l’observança d’un horari laboral o d’una promesa, l’exercici físic de qualsevol tipus, l’estudi o la lectura, l’educació d’un fill, la consecució d’un objectiu proposat, complir carnalment amb el cònjuge… Factors, aquests, que ens pertorben singularment i desmadejan la nostra còmoda existència per la seua maleïda i irritant inconveniència. No obstant això, caldria assenyalar que en una determinada circumstància la peresa remet, s’extingeix misteriosament per complet: a l’hora de menjar. En aquesta situació específica, no hi ha peresa que valga. No queda ni rastre.

Sota el mortal influx de la peresa, han caigut sastres, fruiters, estanqueras, venedors de bragues, taxistes i fins a pelleters. Se sent un, quan la monstruosa peresa ho atropella, molt a la seua pesar, malferit en el seu orgull i vilipendiat en la seua minúscula dignitat. Li pesen a un els peus com si tractara de caminar sobre una mar viscosa de ciment. Li batega a un el cor amb aclaparadora desgana, a lents trompicons, a contracor. Necessitem tres despertadors i una alarma d’incendis per a eixir del llit. Estem untant la torrada amb protector solar, i les mans, maldestres i moroses, assemblen candelers de plom. La tasca més senzilla, el gest més quotidià, es converteix en la més horrible i inassequible gesta. Baixa tu el fem, xiqueta, que jo no puc, que no m’aconsegueixen les forces. S’arriba a un punt crític en què col·locar-se sota la dutxa pot percebre’s fins i tot com una maniobra insuportable, espantosa, irrealitzable, absolutament quimèrica. Viure, quan la peresa ens bressola esponjosamente entre els seus pèrfids braços, és, amic meu, una enutjosa agonia.