Quan vaig llegir la seua primera novel·la, publicada en 1963 per Seix Barral, jo tenia catorze anys. El meu pare, crític literari, tenia accés a les novetats editorials que li feia arribar l’editor Carlos Barral des d’Espanya. Des de llavors, vaig ser un lector privilegiat de Mario Vargas Llosa, al qual he admirat per la seua faceta de novel·lista i figura capdavantera del qual fora anomenat “boom” literari sud-americà.
Amb el temps, l’escriptor peruà es va anar distanciant no sols dels seus companys de generació -Cortázar, García Márquez, José Donoso- sinó que va anar escorant-se cap a posicions ultraliberals després de la seua decepció amb la Revolució cubana que , al principi, li va comptar entre els seus admiradors com tants uns altres de la seua mateixa ventrada de grans escriptors. La maduresa va portar a Vargas Llosa a elogiar el model econòmic anomenat “miracle xilé” de la dictadura militar de Pinochet i a despatxar els anys de la Unitat Popular de Salvador Allèn com de “anarquia i demagògia”. En la seua Fundació per a la llibertat ha encoratjat a la dreta més conspícua, des de Cayetana a Vox.
Vargas Llosa, al meu judici, és un dels més grans i talentosos d’aqueixa pléyade llatinoamericana de gegants de la novel·la. La seua capacitat per a extraure de la realitat social i política del seu país el relat balzaciano no solament del seu Perú natal sinó de tota Hispanoamèrica és incomparable. Ni tan sols García Márquez amb els seus Cent anys de soledat aconsegueix aqueix cim que és Conversa en la Catedral.
Curiosament, els començaments de Vargas Llosa i el colombià -tan oposats en la seua trajectòria i rivals fins a la mort- coincideixen, en l’exercici del periodisme i en l’exili voluntari. També en el rebuig editorial dels seus primers treballs a Europa. Es diu que La ciutat i els gossos va dormir en un calaix de Seix Barral molt temps, fins que un bon dia Carlos Barral la va extraure de la gaveta per a passar el temps i es va trobar, meravellat, amb la qual seria una novel·la molt apreciada per la crítica i creditora a diversos premis. Va caldre sortejar hàbilment la censura franquista en aquell temps infaust, ja que el seu argument tractava d’una institució militar i denunciava els abusos i la corrupció del món castrense. Bé és cert que l’institut armat al qual es referia el llibre de Vargas era el col·legi militar privat on ell mateix havia estat uns anys. La història d’aqueix ambient repressiu i asfixiant la va reprendre anys més tard, en 1967 amb el relat Els cadells, basat en un fet real, la castració d’un adolescent, que va prendre d’una notícia periodística. El jove, sobrenomenat Pichula Cuéllar (“pichula” és el vocable popular en alguns països del sud americà per a referir-se al penis) atacat en el seu col·legi per un feroç ca, exemplifica amb la seua emasculació , de manera simbòlica, el masclisme imperant i l’opressió del sistema en aqueixos ambients.
Amb el temps i els anys, Mario Vargas Llosa ha passat a ser figura del paper couché i de la premsa de la entrepierna, gràcies a la seua unió amb la socialité Isabel Preysler. La ja vella dama de bidets i rostre de porcellana no li ha assegut bé al vell escriptor, que finalment ha tirat la tovallola retirant-se a les seues casernes d’hivern. Es diu per ací que el seu relat Els vents, que he llegit publicat recentment en un digital cultural mexicà, és premonitori d’aqueixa ruptura anunciada. En ell, un ancià amb símptomes de demència senil repassa la seua vida amorosa i es lamenta d’haver deixat a la seua anterior esposa per una dona que “no valia la pena” , a la qual es va sentir atret per culpa de la “pichula”, que ja no li serveix més que per a orinar.
Llig en els diaris xilens la notícia comentada pels “haters” de sempre en aqueixos mitjans, en general ultradretans o feixistes, nacionalistes que odien a altres nacions andines com el Perú i Bolívia. Als peruans els criden despectivament “cholos” i així nomenen el Nobel peruà, dient a més que “al cholo no se li alça” i com a la Preysler “li agrada encara el pic” (o “pichula”, en bon xilé) ha deixat al vell escriptor.
És lamentable que un intel·lectual i creador de la seua talla siga, per aquesta circumstància de la seua vida privada, jutjat per la seua suposada decadència sexual o senilitat. D’altra banda, hi ha en aquest assumpte tan dolent una certa “justícia poètica”, ja que temps arrere Don Mario es referia a Pablo Neruda amb paraules feridores relatant una visita a la seua casa d’Illa Negra, on deixa una imatge infantiloide i senil del seu amfitrió. També va ridiculitzar la vestimenta d’Evo Morales, va elevar a Iván Duque i a Macri als altars.
Un escriptor on millor està és en el secret o reserva de la seua vida privada. Però per a això és condició necessària que es mantinga allunyat dels focus mediàtics i de la vida social intensa. Salinger, entre altres, és un exemple, encara que una miqueta extrem. Més tard, com va ocórrer en el seu cas, els seus afins o familiars revelaran els secrets escabrosos de la seua intimitat, els seus desvaris i les seues passions.
Però, en vida i per si de cas, és millor mantindre els genitals ben tapats i a resguard de les males llengües de les enredosas xarxes socials i allunyar-se de l’oripell dels títols nobiliaris i les mal parlades trompetes de la fama, (bé mal embouchées) que deia la meua volgut Brassens.