No resulta difícil entendre per què els que llancen els seus dictàmens en Internet, ja siga perquè deixem de respirar, ens incendiem el cabell o la pell, o que enganyem el proïsme provocant perills com el tal Ojeda, han triat el fruit aquest. En llengua anglesa pinya és “pineapple”, que literalment vindria a ser com a “poma del pi”. La semblança amb el fruit prohibit que va lligar al nostre pare Adán als cabells de la nostra mare Eva és llunyana. Però la pinya és un fruit apetible, mig agre, mig dolç, refrescant i evocador de paradisos exòtics que tal vegada recorden al Edén en el nostre inconscient col·lectiu. La invitació o “repte” va córrer com la pólvora i les allaus d’homes i dones a la recerca del solaç eròtic es van deixar sentir en les rutinàries instal·lacions d’un cert supermercat, provocant sorpresa i desconcert pels passadissos, a part d’un desproveïment sobtat de pinyes en la secció corresponent. Escenes de desbordament de clients es van viure en alguns supermercats d’Espanya i supose que encarregats i propietaris s’hauran fregat les mans (no vaig agafar els patits reposadors i empleats)
En el meu temps, tan arcaic ja en la lontananza, es “lligava” en els bars de copes. També en les discoteques, on la bullícia humana i el baluern electrònic feien impossible el diàleg però almenys permetien el llenguatge visual i corporal en una penombra còmplice. Després van arribar els anuncis classificats en alguns periòdics, als quals calia accedir amb claus i finalment una vegada acceptat l’envit s’arribava a obtindre el telèfon i les coordenades de la trobada, que era una cita a cegues. Un “amic” va cedir a la temptació d’eixa cites i el que va veure li va decebre en gran manera. Persones que venien de tornada de tot, o amb seriosos problemes de comunicació o fins i tot psiquiàtrics. Hi havia una bella jove canària que havia patit atacs de pànic, una operació de mastectomia i a més estava a cura de la seua anciana mare amb Alzheimer. No tenia molt de temps per a l’amor, per descomptat, i a part d’això les cites , que havien de ser en hotels, havien de ser necessàriament en una primera planta (cosa improbable) a causa de la seua fòbia a les altures.
Arribats a aquest punt, molts aspirants tiren pel carrer d’al mig, i es llancen en una fugida cap a l’abisme, com Thelma & Louise i que siga el que Déu vulga,
Existeix un programa televisiu en prime time que orquestra cites medie a cegues, ignore amb quins criteris. Uns ocellets en fugida o en amorosa rebolcada de plomes en un niu escenifiquen el resultat al final. Ancians i ancianes, més enllà de tota barrera o límit d’edat i aspiracions, jovenets i jovenetes frikis de tot sexe i categoria, es llancen al plató menjador amb ànsies de devorar al contrari, perquè les preguntes sobre hàbits i desitjos sexuals acaparen la primera trobada entre espaguetis i entremesos. No crec que d’ací puga eixir una cosa mínimament acceptable , com em mostre escèptic a causa de les experiències de coneguts més joves que un, de les xarxes socials estil Tinder.
El sistema capitalista ha aconseguit extirpar la corporalitat del sentiment. La pandèmia va ser el toc final, la punta d’aquesta escissió amb la gradual i imparable substitució de la presència en centres de treball i altres on s’activa el “oci proletaritzat” del qual parla Santiago Alba Rico citant a altres filòsofs i sociòlegs. Caldria desplaçar-se , com va fer ell, a altres territoris exòtics on creixen les pinyes i els dàtils, per a retrobar el sabor original de la fruita prohibida, el plaer de ballar sota les palmeres a la llum de la lluna. I beure pinya colada, no la pinya que ens intenten colar tants influencers descerebrats.