Estar nu no és necessàriament estar vulnerable, però és el que fa més por. Setmanalment l’espai cultural Viva La Pepa acull la proposada Striptease Verbal creada fa uns quatre anys, per la gestora cultural Raquel Martín. L’Striptease Verbal et fa gaudir durant 20 minutos de poesies sense interferències, únicament amb el so de la veu. Un espectacle diferent on l’escena només té un paravent, simplificant l’escenografia i centrant-se en la força de les paraules.

Aquest esdeveniment poètic cerca en les seues paraules un context en el qual el contingut es presenta el més nítid possible. L’autor i autora es desprenen de tot. El llenguatge i la comunicació s’uneixen.

La seua impulsora, Raquel Martín, li “va sorgir un dubte sobre les eines expressives, sobre fins a quin punt són vies o són escuts. Creiem que l’important és el que es vol expressar i el com hauria d’estar al seu servei, no a l’inrevés”.

En aquesta proposta poètica, de 20 minutos com déiem, l’autor i l’autora no veu al públic. Només ho intueix i no modifica el seu discurs en relació a aquest. S’allibera de la necessitat d’adaptar-se a les reaccions. D’altra banda, el públic pot sentir físicament a l’autor. La manca d’altres estímuls escènics pot centrar-se únicament en el contingut. I a més hi ha un paravent que separa o, millor, uneix al públic a qui recita, a manera de pell artificial per a evitar les distraccions.

Enguany 2019 ha estat replet de poetes intensos i intenses. Ens va visitar Hiedra d’on brollen arrels adventícies que s’agarren fortament als cossos immediats i va estar amb versos com “Nos hemos quedado en infinitivo”. Va tornar a estar Nelo Curti al qual ja no li queden capes de tantes vegades que ho ha fet i va plantejar el seu clàssic poemari El lujo de ponernos tristes. Va estar Natalia Fernández i li va posar veu al seu vers “que el dolor fuera una puerta abierta y no una habitación vacía”. Vam tindre els instants intensos de la poeta Ágora Reix en el qual lletreja els seus poemes sense presses però sí amb els nervis que la caracteritzen. Al maig va participar Lola Vive que és de la ciutat d’Elda amb un recital dels amors coneguts i dels quals li queden per descobrir. Va participar l’artista plurifuncional Claudio H. on no va presentar les seues grans cançons sinó una sessió de poemes mestissos sense urgències. Ell és de temes llargs perquè tarden més a acabar-se. Vam tindre una sessió de Christian Vázquez, un altre clàssic del Striptease, amb poemes molt seus i uns altres de la Chiado. Gran vers “recuerdo que te hice sonreír y lo recordaré en cada una de mis vidas” que va plantejar una nit d’abril Miguel Valero. Va haver-hi una sessió tènue en la qual va estar F. F. Fracazo, Pancho, amb poemes que no eren seus sinó de personatges inventats per ell. Amb una veu, la seua, que sembla un rumor“préstame tu lengua que la quiero morder”. Fins a dues ocasions va participar Pepa Berenguer, la propietària de Viva La Pepa, i ho va fer amb el seu text “Piromanía”: “la iglesia que mejor ilumina es la que arde”. El segon Striptease de l’any el va fer Goya Riera amb el seu Poetry Project: “Cuando se desnuda, primero hay que quitarse los miedos y luego la ropa. Y luego hay que empezar a construirse de nuevo”. La llista, que és quasi interminable, l’acabe amb Javier Solari, músic, artista i poeta -tot alhora- una cosa humorista i irònic i que transforma les seues lletres en versos amb històries que també són estridents: “la historia de un hombre, la histeria del hambre”.

La temporada ha finalitzat. Després de les vacances d’agost tornen i en principi serà dimarts que ve 3 de setembre a les 21 h. Comparteix-ho amb algun amic o amiga i us esperem en el primer Striptease Verbal en Viva La Pepa.