Res com el perdut per a crear en nosaltres un sentiment d’eternitat, res com el no realitzat per a impossibilitar-nos l’oblit. L’irremeiable significa desitge, en molts casos també embolica la bellesa en un mantell de màgia i fascinació. L’art s’encarrega d’edificar les aspiracions humanes, d’imposar la voluntat; però també l’art té la funció d’emplenar els buits de la imaginació, de guiar-nos per la nostra pròpia construcció com a éssers humans i així aconseguir evolucionar. Som projectes l’origen dels quals es remunta a la nit dels temps i que, cada generació, va modificant. Això bé ho sap el poeta i mèdic José Antonio Buil que acaba de publicar Unbuilt (editorial Cuadernos del Laberinto. Madrid, 2022) on ens mostra un conjunt d’espais compromesos amb un ritme calculat i una mètrica ben elaborada. Poesia de teulada a tres vessants, poesia de llum i contrallum, resistència i alhora obstinació constructiva d’un mateix contra un mateix.
José Antonio Buil s’ha inspirat en l’arquitectura com a eix en el qual s’embullen i naixen els seus poemes, centrant-se en obres ben planificades però no executades. Obres que exerceixen un nivell de fascinació tremend, com pot ser el cas del Cenotafio de Newton, projectat per l’arquitecte francés Étienne‐Louis Boullée en el segle XVIII, un monument funerari commemoratiu que no havia d’albergar les restes del cent tífic sinó rememorar el seu treball com un dels grans genis de la història; o el suposat encàrrec realitzat a Antoni Gaudí de realitzar un gratacel: L’Hotel Atracció, a Nova York.
Buil juga amb el seu cognom i transforma el creat en anhelat. Unbuilt ens mostra les zones més recòndites de l’ésser, les bigues que sostenen els nostres records, aqueixos fonaments incognoscibles, les derrotes que ens fan únics o les finestres per les quals entren i ixen les idees.
Una poètica, la d’aquest huité poemari de Buil, que ens mostra un conjunt d’espais compromesos amb un ritme calculat i una mètrica ben elaborada. Poesia de teulada a tres vessants, poesia de llum i amb traluz, resistència i alhora obstinació constructiva d’un mateix contra un mateix.
José Antonio Buil
Va nàixer, va viure i va estudiar Medicina a Saragossa. És especialista en Salut Pública i ha desenvolupat el seu treball en el camp de la gestió sanitària. Resideix a Alacant, on va obtindre el grau de doctor en la Universitat Miguel Hernández d’Elx en 1997. Escriu poesia des de la dècada dels 90 i les seues obres han sigut reconegudes i guardonades en diversos certàmens literaris d’àmbit nacional i in ternacional, com el José Luis Hidalgo de Torrelavega (Cantàbria), el Rodrigo de Cota de l’Ajuntament de To ledo o el Luys Santa Marina-Ciutat de Cieza (Múrcia) entre altres. És membre fundador de l’Ateneu Cultural del Col·legi Oficial de Metges d’Alacant (COMA).
Comentarios