“No hi ha res més antipolític que la consigna “Fets i no paraules” (Josep

Ramoneda).

Es renega de la política i dels polítics, i em diran que amb justa raó. A través de la meua activitat periodística he conegut a molts polítics i encara que la política no ha sigut el meu camp professional, vaig poder constatar que són capaços d’accions menyspreables, tant en el personal com en la seua actuació com a representants públics. El Ministre d’Interior en 1985, processat més tard, em va negar les tortures i mort a un pres basc. Un Vicepresident del govern em va negar a peus junts que s’estiguera venent armes al Xile de Pinochet. Poc crèdit vaig poder donar-li aqueix dia, quan compareixia davant la premsa, a Menorca, a qui passant les seues vacances en una urbanització va envair la propietat veïna, que disposava de piscina -la seua, no- i a més es va veure embolicat en una térbola trama familiar de choriceos. Viatjava el bel·ligerant Vice amb un fill exigent, que va obligar a un assessor que li acompanyava com a lacai -actualment ministre- a comprar-li una pizza quan van ser a un restaurant que no tenia menjar ràpid. Amb el temps, el xiquet va arribar a ser assessor ben remunerat d’un govern autonòmic gestionat pel partit del seu progenitor. Ojú!..

Però, en fi, misèries a part, millor és tirar un vel a aquests anecdòtics assumptes per a entrar en la matèria. No sense abans comentar que en l’actual situació del meu país d’origen hi ha assumptes que demostrarien que en la política no tot és perfecte ni possible. El passat 4 de setembre -data cabalística per a la política nacional, ja que sempre va ser el dia predilecte per a eleccions importants- el president Boric va rebre un contundent rebuig en la consulta plebiscitària de la Carta Magna proposada pel seu govern. La patacada, segons constate per comunicacions personals d’índole familiar que em van arribar, ha causat una profunda decepció en els qui van votar a favor, a tal punt que han decidit “tirar la tovallola”, perquè no entenen com una coalició que va arribar al govern després d’un esclat social, que clamava per una nova Constitució que reemplaçara la de la dictadura militar de Pinochet, ha pogut patir tal revés.

EL POSSIBLE

A tots els que han quedat perplexos i petrificats amb els resultats d’aqueixa consulta els he recomanat el llibre de Daniel Innerarity, La política en temps d’indignació (2015), on el pensador i catedràtic espanyol, considerat un dels més importants a nivell mundial en una llista elaborada per una publicació francesa de gran prestigi, traça una anàlisi d’urgència dels fenòmens esdevinguts a partir dels nous moviments socials, com el 15 M a Espanya. Les motivacions profundes de la indignació que va recórrer carrers i places i que va arribar finalment fins a les butaques de les institucions democràtiques en un viatge sense precedents, li van portar a intentar explicar aquests fenòmens i a formular una crítica a la política, però amb criteris sòlids, recolzats en nombroses investigacions dutes a terme per estudiosos de variades disciplines.

No resulta fàcil ni és adequat resumir en poques línies el medul·lar d’aquestes reflexions. En primer lloc, per la seua extensió -352 pàgines plagades de cites i referències- i també perquè desitjaria que els lectors feren l’esforç d’acostar-se a aquesta obra, a moments complexa però sempre il·lustrativa i clarificadora, de la qual es desprén que, com en un títol anterior de Innerarity (La filosofia com una de les belles arts) la política també ho és: l’art del possible.

Comença Innerarity dient en el prefaci que els idiotes (idiotés) eren en l’antiga Hélade aquells que per raons de casta (esclaus) i altres es mantenien allunyats dels assumptes públics, és a dir, la política. En el nostre temps es pot ser idiota de diverses maneres. Ocupant-se exclusivament dels assumptes personals i privats, també desitjant destruir-la o capturar-la. Són els partidaris de desmantellar el públic, els que deïfiquen als mercats per damunt de l’electorat. Hi ha “poderosos agents econòmics i engalipadors dels mitjans de comunicació”, diu l’autor, que estan apostant perquè la política no funcione i encara que semble estrany, amb la complicitat d’alguns polítics. I, afirma, “aquesta és l’amenaça més grollera contra la possibilitat que els éssers humans visquem una vida políticament organitzada, és a dir, amb els criteris que la política tracta d’introduir en una societat que d’una altra manera estaria en mans dels més poderosos”. I aqueixos principis són, ni més ni menys que democràcia, legitimitat, igualtat i justícia.

De manera, doncs, que no podem viure sense la política i els polítics. És inimaginable una societat sense ells. O sí, bé podria ser una distopia similar a moltes que han elaborat uns certs escriptors de ficció. Els feixistes i els autòcrates de règims autoritaris que hem conegut en la Història exercien el poder i actuaven com si no el tingueren, asseguraven que no eren polítics. Record a Pinochet renegant de la política i “els senyors polítics”, mentre governava amb mà de ferro i tirava milions de dòlars “pa la saca”.

La intermediació en una democràcia representativa és necessària. No es pot governar en assemblea permanent ni a colp de referèndums, com pretén VOX.

“Encara que sone paradoxal, no hi ha un altre sistema que la democràcia indirecta i representativa a l’hora de protegir la democràcia enfront de la ciutadania, contra la seua immaduresa, feblesa, incertesa i impaciència”, adverteix Innerarity.

INDIGNADITOS

Però, tenen raó els indignats que en aquest món han sigut i continuen sent, els que inunden els carrers amb les pancartes i atruenan les xarxes socials amb el descontentament per innombrables raons de les quals estan carregats (diferència cultural, ètnica o racial, social, sexual o de gènere)? Indubtablement, sí, sempre que no es transforme en alleujament, sinó una força que enfortisca la política. Daniel Innerarity adverteix que els temps de la indignació poden ser també els de la confusió. Cal desconfiar sempre dels que ho tenen tot clar, com afirmen sense pudor els sinistres feixistes patris que volen anul·lar els avanços socials (avortament, eutanàsia, matrimonis entre persones del mateix sexe) aconseguits per l’esquerra, quan els entrevisten en la televisió.”Qui diga que ho té tot clar podria ser algú molt més intel·ligent que nosaltres, però el més probable és que siga un perill públic. No és possible que totes les solucions que es proposen per a superar les nostres crisis polítiques tinguen raó, simplement perquè són diferents i fins i tot contraposades. N’hi ha raonables, però també frívoles i pelegrines. Per a agreujar una mica les coses, si som sincers, hauríem de reconéixer que tampoc és que la gent sàpia exactament el que la política hauria de fer; la incertesa s’ha apoderat dels governants però també dels governats, que podem indignar-nos i fins i tot substituir-los per uns altres, ja que tenim l’última paraula, però no sempre tenim la raó ni gaudim de cap immunitat enfront dels desconcerts que a tots provoca el món” (Pàgina 24, Obra citada). La canviada de nom escriptora i teòrica política Hannah Arendt, citada ací, deia en el seu temps que “qui vulga hui parlar sobre la política ha de començar amb tots els prejudicis que es tenen en contra”. Que són molts i infundats. A desentranyar aquests i a analitzar el procés creixent de la despolitización dedica els centenars de pàgines següents el filòsof espanyol, que veu amb preocupació la fragilitat de les democràcies enfront de la també creixent pressió populista.

Una societat és democràticament madura quan ha assimilat l’experiència que la política és sempre decebedora, un camí que inevitablement sempre condueix a la realitat, encara que això no li impedeix ser políticament exigent. No se li poden demanar la lluna en un cove, com es diu vulgarment. Els actors de la política poc poden fer front a gegants dels molins, com les crisis financeres, la inflació galopant, les sequeres i les guerres, perquè no tenen varetes màgiques. “Quan la realitat és tan entremesclada i complexa, els efectes pràctics de les nostres decisions són menys transparents i tot el debat polític gira entorn de la interpretació de la situació. No és estrany que en aqueixos casos regne una confusió per la dificultat d’adscriure responsabilitats, l’abundància de disculpes i les maniobres populistes que adjudiquen alegrement els encerts i els errors”.

“La política consisteix a fer el possible en un context donat i no en un context qualsevol”.

Sí, la política és a vegades ficció, representativitat merament escènica, com a delegació i exhibició. Pur teatre? Tal vegada, però sense ella, els seus actors i el seu embull, cauria el teló i començaria el malson.

El nostre principal desafiament és desenvolupar una política intel·ligent i reflexiva, aconsella aquest estudiós. Una política que no estiga segrestada per la pressa de l’immediat ni per l’activisme i la seua agitació superficial. Ara, més que mai, correspon pensar la política. “Pensar és un estalvi de temps, una manera radical d’actuar sobre la realitat”, ens diu en les seues línies finals aquesta obra que mereixeria estar en tota prestatgeria dels ciutadans conscients i també en la dels quals no ho estan, de la perillositat de la política i l’anti política, en temps d’indignació.