Si la d’aquests dies fora l’última, si aquesta avorrible guerra que ha activat, una vegada més, tots els ominosos ressorts de la infàmia fora l’última, aquesta guerra que furga en el cor semilatiente d’Europa, que avergonyeix i pintarrajea el sentit comú, si fora l’última, si amb ella acabaren l’infern i la degradació dels conflictes armats, trobaríem una mica de consol. Alguna cosa al fet que aferrar-nos, una cosa minúscula, però útil, que corbar el somriure. Si fora l’última, però no ho serà.

Que perillosa és la postura d’aquells que consideren unes guerres necessàries i altres intolerables. Que ingenu el posicionament d’aquells que defensen unes guerres, per creure-les inevitables, i que jutgen altres com a arravataments d’infantil rebequeria. S’és massa càndid quan es percep el conflicte amb vulgar maniqueisme: uns són herois, altres vilans. No som realment conscients que en el fons, amb aquest lleuger i perniciosa anàlisi, estem beneint les guerres de demà. Si un mur gruixut i bel·ligerant de sòlida opinió, nodrit de diferents veus i ideologies —plantejament utòpic i pueril, per descomptat— es rebel·lara frontalment contra qualsevol indici de conflicte armat, seria improbable que aquest, qualsevol que fora, aconseguira prosperar, però algunes guerres se secunden esbiaixadament fins i tot en la soledat d’un menjador. Hi ha barres de bar que festegen unes guerres amb encesos brindis, i barres de bar que les condemnen. Es pensa, amb estúpida convicció, que unes les fomenten justificadament els bons i altres les emprenen els dolents. Les nostres postures, basades generalment en la ignorància, en el desconeixement absolut de les raons que espenten els conflictes —en el desconeixement també de les ments contaminades d’individus narcisistes i desarrelats—, s’enarboren des de la pacífica comoditat d’una vida plena de privilegis, i aqueixa mateixa ignorància, amartillada per un credo polític, ens mou a enaltir amb alegria a uns i vilipendiar amb exaltació a uns altres.

Un pensa, sense ànim de traçar un melodrama, en aqueixes dones pendents de portar al món una vida quan, més enllà de la finestra, destella el primer atac. En el xiquet que fa els seus deures del col·le abans d’anar-se al llit quan, més enllà de la finestra, destella la primera fuetada. Un està pensant en aqueix horror, en la rutina ordenada d’unes persones —hipoteca mitjançant—, en els estalvis de tota una vida invertits en un negoci, en les honrades esperances de prosperitat d’una família que, d’un moment a un altre, ha d’agafar als seus xiquets en braços i arrancar a córrer, i embarcar-se a cegues en un viatge, en l’esquinçament de l’emigració forçosa, i penetrar morts de por en la foscor d’un abisme indefinit. Un està pensant en aqueixos jardins que ahir contenien crits d’alegria i hui estan coberts de sang i enderrocs.

Tindre-ho tot i perdre-ho en un instant pel capritx d’unes feristeles. Aquesta és la vertadera misèria humana. No la misèria que generen la pobresa i la fam, que alguna cosa tenen de dignitat, malgrat tot, sinó la repugnant misèria que corroeix l’ànima dels éssers humans podrits.