En aquesta magnífica societat actual, en aquesta època relumbrante que absurdament ens volíem perdre, un pretén ser-ho tot i pretén ser-ho de seguida. Un desitja acomodar-se en la falda del triomf més sonor, i desitja que succeïsca al punt. Si no s’escolta en abarrotat entorn el destapar múltiple del cava, si no li vessen immediatament a un el confeti en les galtes, la vida d’un individu, hui, no val un bastó.

Una persona vol ser novel·lista, posem per cas, però per a això fa falta llegir molt i traçar nombrosos esborralls. No siga vosté obtús: la criatura, que no va tindre temps ni de mudar la pell, ja és escriptora; en quatre dies presenta el seu primer llibre. Per què publicar un llibre a l’any, no obstant això, quan es poden publicar sis. Serà per palla… La crítica autoritzada elogia en un tres i no res el treball i l’esplendorós ofici d’aquests nous estels de la literatura: “És una escriptora prodigiosa”, assegura la mare. “No té parangó, és pura artesania”, apunta el germà, entendrit. Apunta llavors tímidament l’observació d’algú que domina la matèria: “Mire vosté, la seua precària ortografia, el seu desconeixement absolut de la sintaxi…”. Fique’s vosté la seua opinió on le kepa, feixista. (Ja s’han publicat llibres sobre la invasió d’Ucraïna, les trilogies estan en caure. Però aquest assumpte espinós dona per a una altra columna més seriosa, més emotiva.)

El nou gourmet: set precipitades fotos en les xarxes socials tractant-se amb la crème de la recrème. Mediocritat i barruda d’altes forquetes. De la sopa de sobre a la cuina creativa i elitista en tres setmanes; de fregir un ou a convertir els fogons, en un obrir i tancar d’ulls, en el temple del misticisme culinari. Només per a paladars exigents i butxaques sense fons. pseudoperiodisme a la carta, urgent, immediat. Què vol vosté sentir? Li ho servim en safata de bronze. No obstant això, contrastar la informació és el primer manament. “Contrastar-la amb què? La meua reputació em precedeix. Sis mesos en la xarxa creant contingut. No es moga vosté del tresillo i dele laik”. Un humorista acaricia l’èxit contant acudits, atresora gràcia i sobrat saler. L’observador el condueix a part, a un racó sinistre: “El mes que ve està vosté protagonitzant una pel·lícula. Què dic el mes que ve, despús-demà. A rodar s’ha dit. Amb el telèfon, per a reduir sobrecostos”. Hi ha runrún en els despatxos, hi ha sudoració incòmoda a les mans, hi ha tosecilla i disconformitat, hi ha una certa dignitat que s’escata amb aquesta vergonyosa facilitació de l’intrusisme: “Ja, però venc”. Venc què?

El meu regne per eixir a l’instant a la foto. Els quatre duros del meu compte en línia per lluir atildado i gojós en el cim del món modern. El hui millor que el demà. Persones que no han alçat una mancuerna en la seua vida apareixent impecablement combinades en el gimnàs de moda: soc el teu personal trainer. De ballar en un botelló agitant el cap a sostindre una cartera ministerial. Prima la celeritat i es denigren l’esforç, la perseverança i el talent. El coneixement i l’experiència es vilipendien hui amb eufòria zoològica. És aquesta —llancem a l’aire els bells coloms blancs— la vida immediata dels ximples.