El que aquest llarg i regirat any deixa arrere, entre boires de rullat calvari, entre comèdies de llenguatge ideològic, renyines poètiques i intestines de famílies polítiques, reformes laborals i factures d’electricitat gangrenades, és la sòlida i pessigollejant impressió d’una insuportable experiència ja viscuda amb anterioritat. És a dir, el reflex —també insuportable— de la petjada profunda i gelatinosa d’una luctuosa tragèdia. Enguany que acaba, còpia perfecta i maleïda de l’anterior, que es va erigir per força en negra i esgarriada ovella del calendari més infame, serà recordat, al nostre pesar, una altra vegada, com l’any de les tímides llums i les opaques ombres, com l’any del temor, del pessic en la panxa, com el monstre blasfem i insaciable que, amb obscé capritx, va trontollar les nostres vides.
El pudor que han exhibit tenaçment les autoritats en referir les xifres del desastre —i parlar de pudor entre governants és molt parlar— resulta comprensible. Delirant i vergonyós, però comprensible. Fa massa temps que l’assumpció de la catàstrofe va començar a estripar les vestidures oficials. Disfressar les anguloses xifres, maquillar els números per a alleujar el gruix i presentar-los a la baixa, com en la més grotesca llotja de peix, resulta humà i excusable. Però fins a un xiquet de sis anys, empunyant les seues recentment estrenades nocions de matemàtica elemental, podria refutar sense esforç el més elaborat i singular informe. Un servidor, que és neci sens dubte, es pregunta amb aclaparat i sincera sorpresa per què ha sigut necessari recórrer a la mentida pueril, i quin és l’objecte d’empolsar uns números que, d’una manera o un altre, coneixerem demà. Però allà pel·lícula, allà conte xinés. Ara toca elevar la copa de cristall fi i brindar, ara toca abraçar-se al cunyat.
El que aquest any convuls i tenebrós deixa arrere, entre esquinçalls d’enutjós suplici, entre rius de sagnant lava i obligades màscares en el desert, plantilles de treballadors descosides a bocades i insuficients renovacions d’estaments oficials, és la enrojelant sensació de caure en la tolla pudent dels errors ja comesos. És a dir, la petjada profunda i viscosa, una altra vegada, compare, d’una lamentable desventura. Mal negoci tirar-se dues vegades la mateixa núvia, clama la saviesa popular, que tant irrita al bisoño. Mal assumpte amartelarse cegament de la sogra, que ens sedueix amb feréstega i sensual mirada. Enguany que afortunadament acaba, coronat amb honors abominables i gastats, amb estigma i summa vergonya, serà vilipendiat i recordat, com l’anterior, i al nostre pesar, com l’any del dit en la nafra, com l’any de l’interminable mal de queixal, com el endriago agotzonat en l’armari que, amb crueltat regocijant, va desarmar l’esperança de remuntar el cataclisme, que, amb riallada esborronadora, ens va agafar pel turmell i va tirar per terra la il·lusió algodonatda d’escapar, d’una punyetera vegada, d’aquest malson víric que tot el trastoca i condiciona.

Any malcarat i difunt, avorrible, tediós, de tarannà repugnant per reiteració, que s’extingeix, a la fi, en merescut funeral sense malalts.