Amb el títol I al Final Tu Mateix…Dignitat i Autonomia al Final de la Vida la Seu Ciutat d’Alacant, a través de l’Aula de Salut, i l’Associació Dret a Morir Dignament (DMD), tractaran en unes jornades les dificultats que una societat envellida planteja, els tractaments comunitaris institucionals que hi ha, i també les experiències ciutadanes posades en marxa. De la mateixa manera, les jornades pretenen promoure la reflexió sobre el procés de final de vida i donar a conèixer els aspectes legals vinculats al final de la vida i les seues limitacions. La jornada inaugural tindrà lloc el pròxim dilluns 2 de març en les instal·lacions de la Seu de Ramón y Cajal, 4, amb la sessió «¿Cómo te sentirás con 30 años más? La experiencia de hacerte mayor», a càrrec de la professora de la UA, Eva M. Gabaldón.

Aquestes jornades inclouen cinc sessions més. El dijous 5 de març, a les 19 hores, s’hi tractarà «Conviure amb la soledat» en una taula redona amb la participació de Francisco Cruz-Quintana, catedràtic del Departament de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic Universitat de Granada; Francisco Javier Miralles, cap de Servei de la Regidoria d’Acció Social de l’Ajuntament d’Alacant; Gaspar Mayor, gerent del Patronat Municipal de l’Habitatge de l’Ajuntament d’Alacant; i Francisco Manuel Sabuco, Responsable del Telèfon de l’Esperança per Alacant. Modera: Marisa Velasco, Responsable de DMD Comunitat Valenciana a Alacant.

Continuaran amb la projecció del documental Viejenials, una nueva forma de ser mayor en España (10 de març. 20.15 hores) i les intervencions de Constanza Lucadamo, productora de Viejenials; Sonia Díaz, experta en Envelliment Actiu i Col·laboradora del documental amb la Sexta Columna de la Sexta TV. El 12 de març serà el torn d’«Arte y creatividad al final de la vida» a càrrec de María Albadalejo, experta en art teràpia i teràpia Gestalt. El 17 de març, a les 20.15 hores, els presidents de DMD Alacant i Madrid, Javier Velasco i Fernando Soler, acompanyats per Laurence Arseguet, responsable d’Internacional de DMD, parlaran de «Morir dignamente, del deseo colectivo a la realidad legislativa». El dimarts 24 es farà un «death cafè-tertúlia» i finalitzarà el programa el 25 de març amb una sessió resum de les jornades.

Les jornades es completen amb una exposició interessant titulada «La mort, digna i il·lustrada», que serà inaugurada el 16 de març a les 20.15 hores a la sala Miguel Hernández de la Seu, i romandrà oberta al públic fins al 31 de març.

L’exposició

Dret a Morir Dignament de Catalunya (DMD-Cat) va organitzar en 2018 el seu projecte «La Mort, Digna i Il·lustrada», que va recopilar més de 30 il·lustracions originals sobre el final de la vida. Des d’aleshores, i gràcies a la cessió de l’obres per part dels artistes, s’ha convertit en una exposició itinerant que ha viatjat a una desena de ciutats.

L’exposició recull la visió personal sobre la mort digna dels 33 joves artistes que hi van participar. Els seus treballs preveuen el final de la vida des d’una perspectiva original i contribueixen, així, a canviar la imatge estereotipada amb la qual se sol representar la mort. L’exposició forma part d’un projecte més ampli, que pretén complir un dels objectius fonamentals de l’associació Dret a Morir Dignament: desmitificar la mort i trencar definitivament el tabú que l’acompanya. Amb aquesta exposició, DMD vol oferir espai i temps per a parlar. Creiem que les obres que s’hi exhibeixen, amb la seua particular manera de representar la mort, ofereixen la motivació perfecta per a començar aquesta conversa. Com vull morir? Com no ho vull fer? Quins són els meus drets al final de la vida? I quins en queden per conquistar?

Dret a Morir Dignament (DMD) és l’organització de referència en la defensa de la despenalització de l’eutanàsia i la lluita per la lliure disposició de la vida pròpia a Espanya.

Context

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) en la seua reunió del 5 de febrer del 2018 va concloure que, l’any 2020, el nombre de persones majors de 60 anys o més serà superior al de xiquets de menys de 5 anys. Tots els països s’enfronten a reptes importants per a garantir que els seus sistemes sanitaris i socials estiguen preparats per a afrontar aquest canvi demogràfic. En termes de proximitat, Europa s’ha convertit en el continent més envellit del món. Aquest canvi demogràfic requereix canviar el paradigma de l’envelliment. No és sostenible continuar amb la consideració que aquesta siga una etapa de deterioració física i mental ineludibles. Davant de la concepció arrelada que envellir implica passivitat, dependència, fragilitat i ésser una càrrega per a la societat, els paradigmes de l’envelliment actiu i saludable posen l’accent en els components positius d’envellir. L’OMS al febrer de 2018 va afirmar que l’ampliació de l’esperança de vida ofereix oportunitats, no sols per a les persones majors i les seues famílies, sinó també per a les societats en el conjunt d’aquestes. En aquests anys de vida addicionals es poden emprendre noves activitats, com continuar els estudis, reprendre antigues aficions o contribuir de moltes maneres a les seues famílies i comunitats. L’abast d’aquestes oportunitats i accions depèn en gran manera d’un factor: la salut. Aquesta organització defineix l’envelliment actiu com el procés en el qual s’optimitzen les oportunitats de salut, participació i seguretat amb la finalitat de millorar la qualitat de vida de les persones a mesura que envelleixen. L’adquisició d’aquest procés, es basa en el reconeixement dels drets humans de les persones majors, lligats a la independència, la participació, la dignitat, la cura i l’autorealització (Huenchuan, S. Rodríguez-Piñero, L. 2010), que precisa que aquests drets no han de valorar-se de manera diferent en funció del cicle vital (Busquets, M 2018).

En la conquesta d’aquest procés no hem d’infravalorar el gran canvi proporcionat per la Bioètica en reconèixer l’autonomia de les persones com un principi fonamental, ja que tradicionalment la malaltia ha sigut una bona excusa per a tractar la persona malalta i gran com algú incapaç (Busquets, M 2018). La Bioètica aporta a la clínica un criteri clar, reforça l’autonomia com la capacitat de decidir d’acord amb la visió subjectiva d’aquesta sobre el benestar i el que val la pena viure, i precisa que la dependència, la fragilitat o fins i tot la vulnerabilitat que la malaltia implica no incapacita la persona que la pateix per a prendre decisions sobre la seua salut, tampoc ho fa quan la situació és de final de vida. (Busquets, M 2018). Potser hauríem de reconèixer que, alhora que hem conquistat més consciència de responsabilitat en l’inici de la vida, hem de conquistar més consciència de responsabilitat al final de la vida, i evitar situacions indesitjables viscudes amb freqüència com a mancades de dignitat en el que significa d’experiència subjectiva de sentit, qualitat i llibertat. (Bermejo Higuera, 2012).